Foto: Didier Goas
Diuen que no et recuperes mai de la infantesa, i en sóc un exemple. Tinc la memòria absurdament ocupada pels números de telèfon de casa dels pares dels nens de la meva classe d’EGB. Fins fa poc encara eren aquells companys d’escola els protagonistes dels meus somnis nocturns.
No en tinc cap dubte: he estat molt més feliç a la dècada dels vint, a la dels trenta i a la dels quaranta que durant la infància i l’adolescència. El millor de la meva vida m’ha passat d’adulta, a partir dels vint anys. No vaig gaudir d’una infantesa amb amics per sempre –era rareta i introvertida– ni amb estius memorables: m’estava la major part de les vacances tancada al piset de Nou Barris on vivíem, llegint novel·les de colles estiuenques que jo no vaig tenir mai.
La nostàlgia de la infantesa –de la meva, almenys– no s’explica per tot el que feia de nena, sinó perquè llavors ho tenia tot per fer. El futur era un mar d’incògnites, però una cosa estava clara: el millor encara havia d’arribar.
Fer-se gran provoca vertigen no tant per les arrugues o la decadència física o el fantasma de la mort, que també, com per una temença que tard o d’hora deu esdevenir certesa irrefutable: ni que ens resistim a admetre-ho, ni que juguem a autoenganyar-nos fins al dia del judici final, com més anys tenim més evident resulta que el millor de la nostra vida ja ha passat.
0
0
