Foto: Gonzalo Díaz Fornaro
Devia fer tres mesos que m’havia d’injectar el medicament a diari. Vivia sola perquè així ho havia decidit i cada matí frissava perquè no comencés un nou dia i cada nit no em podia adormir.
Era quan em mirava estupefacta la felicitat dels altres, quan la vida era allò que els altres gaudien i a mi em molestava.
Però comprendràs que no et vulgui contar les misèries; el que volia era parlar-te d’en Minxi. Una minúscula criatura que algú em va oferir acollir quan acabava de néixer perquè la mare gata havia mort al part. Em va semblar una bona idea, llavors que treballava des de casa, començar per centrar-me a salvar la integritat del gatet, veient que salvar la meva era una mica més complicat.
Perquè el conductor de la Hife no el veiés, me’l vaig emportar des del poble fins a la ciutat col·locat entre els pits, dins dels sostens, perquè en Minxi tenia la mateixa mida que mig pastisset de Rasquera. Un cop al pis li vaig habilitar un llitet en forma de calaix encoixinat i ben farcit de roba usada, perquè em reconegués l’olor de mamella del trajecte, però em va semblar sentir-li a dir que volia dormir amb mi, així que per la nit me’l posava un altre cop sobre el pit i el que jo feia era directament no dormir perquè total, ell cada hora havia de beure’s el biberó i havia de pixar i cagar amb la meva ajuda i la d’un bastonet de les orelles, a banda que no gosava adormir-me per por d’aixafar-lo.
De sobte s’havien esvaït tots els meus problemes. L’insomni: resolt, ja no havia de dormir; les injeccions de cada vespre: què era una agulla i un líquid dintre el meu cos comparat amb la responsabilitat de fer gran aquella fragilíssima criatura. La solitud immensa que no entenia ningú, la por, la culpa, el mal d’estómac que m’entrava quan pensava a fer-me el sopar. Tot resolt. I ves que era fàcil i jo sense saber-ho. Posa un cadell orfe amb molt poques possibilitats de sobreviure a la teva vida i ja no tindràs més problemes que fer-lo gran. Si aconseguia salvar-lo a ell, després potser em podria salvar jo.
M’hi vaig dedicar en cos i ànima, el vaig dur al veterinari dos cops perquè m’assegurés i em jurés i em rejurés que el Minxi estava bé. Cada hora de rellotge, un biberó; el palet de les orelles, al cul. Ell dins el meu pit mentre jo teclejava. I el gris de la meva mirada anava guanyant tonalitats.
Va passar que la quarta nit en Minxi es va posar flàccid i no plorava i, ara deus pensar que pos quina sort ha tingut esta a la vida, però et juro que mai he sentit, després de tot, una desesperació comparable a aquella. Vaig volar fins a una clínica d’urgències i se’l van quedar i em van dir que em trucarien. Vaig sortir de la clínica tot just quan sortia el sol i allà a fora a Diagonal m’estaven esperant tots els fantasmes per riure-se’n de mi. I per recordar-me que ha, ha, ha, que burra, havia caigut en un parany, que les coses no s’arreglen d’aquesta manera. Que encara no havia pagat els meus deutes, que la partida encara no s’havia acabat, que de moment anava perdent, que em carregués de paciència, que em tocava patir una mica més.
Em van trucar una hora més tard per dir-me que “no hem pogut fer-hi res”. Només era un gatet, que estava sentenciat des que va nàixer perquè l’havien tret de la bossa amniòtica de la mare morta. Una criatura que havia aparegut a la meva vida igual que una peça de música clàssica enmig d’un concert de hardcore, igual que la veu de la mare enmig d’un malson. I que, sense encara obrir l’ull, m’havia tornat les ganes de viure durant quatre dies en l’època de les injeccions al capvespre, la solitud immensa que no entenia ningú, la por, la culpa, el mal d’estómac que m’entrava quan pensava a fer-me el sopar.
Vaig suposar que l’havia de salvar jo a ell, però era al revés.
9
0
