Foto: Benjamin Watson

Estàs aturada al semàfor de la Ronda Universitat amb Pelai i la veus creuar. Et veus. T’hi veus, en ella. Arrossega el pas i el carrer és molt ample, així que quan arriba a la vorera ja se li ha posat vermell. Tant se val, va amb el cap cot i no se n’adona. Sembla una ànima en pena, com tu uns quants anys enrere. Tampoc tants, però el teu cervell s’ha encarregat d’entaforar aquest record en un calaixet amagat i sembla que faci tres segles. Li perds la pista entre la gent que s’afanya a comprar els primers regals de Nadal i arrenques la moto.

El vent s’escola gelat dins el casc, que no tanca bé, i recordes el fred que vas passar aquell hivern. Estaven de moda els jerseis curts que ensenyen el melic i deixen la ronyonada a la vista. A quin poca-solta se li devia acudir que era bona idea dur un top a l’hivern? Els pantalons et feien bosses per tot arreu i et queien. I com t’agradava que et caiguessin, que se t’anessin fent grans a tanta velocitat. Els cabells també et queien, de feix en feix, i el color verd que tens als ulls s’acostava irremeiablement al gris.

Amb raó el mirall no et va somriure ni un sol dia.

Tenies vetada la possibilitat de quedar amb algú per fer un mos. Era complicat, no menjaves entrepans, ni pasta, ni pizza, ni res llevat de la verdura bullida o l’amanida verda. I havia de ser verda verda, eh? Que un dia la vas demanar “catalana” i per poc vomites en veure l’ensaladilla surant sobre un bassal de maionesa i tot aquell embotit escampat al plat. I, després, vinga a fer quilòmetres per cremar-ho tot.

–Estás enferma, hija, ¿que no te ves?

És clar que no. No veies res. Et vas inventar que el cafè t’agradava sol i encara ara te’l prens sense sucre. Com encara ara puges a la bàscula més sovint del que caldria. Voldries haver-ho esborrat tot, però conserves massa manies persecutòries d’aquell temps tan infeliç per a tu i tan dur per als teus.

Arribes a casa i aparques la moto. No et treus del cap la noia que has vist avui i que era el reflex del que vas ser. Te li hauries pogut acostar i explicar-li que el teu mirall un dia, no saps com, es va desenfadar. I que sí, que vas recuperar del tot les ganes de viure.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a desembre 16, 2016 | 20:33
    Anònim desembre 16, 2016 | 20:33
    Completament identificada. Encara avui m'he d'anar qüestionant el motiu de fons de prendre'm el cafè sense sucre...

Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement

Comparteix