Per molts anys

He vist la nena a qui se li va escapar el fil amb què portava lligat l’astronauta

Foto: Steven HWG




He vist el meu cotxe aparcat en un carrer de l’extraradi.

He vist com jo hi pujava i l’arrencava.

He vist la barrera del peatge aixecar-se, fent una contrareverència.

He vist una carretera que s’enfila vorejant uns cingles on un rètol monumental diu que hi ha rapinyaires; les aus rapinyaires mengen preses vives, les carronyaires, mortes; filet al rocafort: els humans som carronyaires.

 

He vist l’abisme de sota, cridant-nos; sort que els meus fills em lliguen al pal.

He vist un cotxe bolcat en un voral, era blau fosc, un llençol estripat li cobria els seients del darrere.

He vist dins el meu cap un home borratxo donant voltes de campana i com després el cos li penjava enfora per la finestra petada.

He vist també una au picotejant-li el fetge, no sé si era carronyaire o rapinyaire, no sé si era viu o no.

He vist Prometeus de pacotilla.

He vist que el foc dels Deús no ens il·lumina, sinó que ens crema.

No he vist cap Pandora ni cap Eva; els mals del món no tenen nom de dona.

He vist un globus allargassat, d’un daurat de coure, atrapat entre les branques d’un pi, enmig del bosc, a quilòmetres de la civilització, com un astronauta, un àngel caigut de la societat tecnocràtica.

He vist la nena a qui se li va escapar el fil amb què portava lligat l’astronauta.

He vist els plors quan se li va escapar.

He vist la nena que jo era, amb un globus blanc i una palmera, perduda a la plaça Sant Jaume.

He vist els plors quan se’m va escapar la vida.

He vist que veia coses per no veure cap on anava.

He vist el meu cotxe aparcat en un poble.

He vist una reixa de ferro i una porta estúpida sense timbre; Caront m’hi ha recollit, però era una dona; jo seria el traïdor d’Orfeu i també soc una dona.

He vist una presó, un cementiri d’elefants, un escorxador, una piràmide egípcia habitada per mòmies en procés d’embalsamament; ho he vist tot a l’edifici on he entrat.

He vist mascaretes i gels perfumats que se’m barregen a les mans; els dits al cap del dia em fan una pudor infecta de tanta olor com pretenen fer.

He vist formularis, caselles, creuetes, signatures, declaracions.

He vist una taula pelada amb dues cadires, una a cada extrem: una per a cada duquessa; no hi havia canelobres, només un gira-sol de plàstic en un gran gerro transparent.

He vist com ella s’asseia a l’altra cadira, amb la camisa malgirbada —ratlletes roses sobre fons blanc— i els ullets desorientats: I tu què hi fas aquí?

He vist la meva mare; ha vist una noia que diu que l’ha vinguda a veure.

He vist tot d’elefants pagant les tres monedes d’or; el fons de la llacuna deu estar ple de barques naufragades.

He vist el naufragi a la seva mirada.

He vist que ja havien passat els trenta minuts; la barquera m’ho ha vingut a recordar.

He vist com em feia adeu amb la mà quan se l’enduien; jo anava cap a la porta i m’he girat expressament per veure-li la cara i que no la deixin sortir de l’infern on l’he portada.

He vist que ahir era 8 de novembre.

He vist que per a Google Pandora és una marca de joies; tenen una col·lecció de Disney amb un penjoll del Pluto vestit de Nadal.

A Pandora la va forjar Hefest.

Pandora era una dona de ferro.

Diu que quan va obrir la capsa, a dins només hi va quedar una cosa.

Jo crec que no hi va quedar res.

Per molts anys, mare.

 

Comentaris

    Anònim Novembre 13, 2020 12:57 pm
    M'ha emocionat molt.
    Anònim Novembre 15, 2020 9:13 pm
    Molts Ánims!
    Anònim Novembre 18, 2020 12:16 am
    La meva mare va patir la mateixa malaltia, i també la vam ingressar en un residència...crec que et puc entendre molt bé

Nou comentari

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...