Foto: Fezbot2000
La lluna ja ha pujat mig cel. Eren quarts d’onze i ja passa de la una. De baix a dalt. Ha fet el recorregut que vas fer primer pel meu braç. I la nit és el no saber què passarà, si tornarà a passar, si cada si és una estrella morta que fa llum com llum fan les mentides amb què et projecto.
La nit avança. I potser dorms i potser ni hi penses i potser sí però no t’hi t’atreveixes. I entre potsers i potsers morirem com moren les coses que callem. Quantes possibilitats d’amor llancem al contenidor del silenci? Per què som així, tan porucs, tan imbècils, tan poca cosa, que fem l’amor a un record perquè ens espanta l’intent? Desitgem d’amagat perquè no per tot som valents.
La lluna s’ha enfilat, des del llit ja no la veig. No sortiré al balcó, aquesta nit fa massa fred.
1
1
