Foto: Ronaldo Oliveira
Menjar gelats tot l’any no impedeix que tal dia com avui, el darrer d’agost, l’estiu se’ns fongui a les mans. El canvi d’estacionalitat del consum gelatós –com els ho envegen els productors de torrons!– no ens evita descobrir-nos llepant els regalims de la temporada o anticipant ja l’enyor que arrossegarem fins al maig, també aquest any deplorable de canícula patida sota l’asfíxia de les mascaretes (confesso que jo enguany he menjat més gelats que mai: menjar-ne m’oferia una coartada legítima per caminar pel carrer sense mascareta durant uns minuts).
Ens espera un setembre incert i ja n’estem cansats de tanta incertesa, de tants canvis de guió a l’últim minut. Volem triar i que el virus deixi de triar per nosaltres. Vull un setembre de pal, de bola, de barra, en terrina, en copa. Volem un setembre de tres gustos, amb escola, amb hores per treballar, amb temps planificable. Volem toppings despreocupats i nata de lliure albir. Em pot servir una tardor de teatre (Girona ens espera) i de cultura sense cancel·lacions? Ah, que no els ens queda, diu?
I ens posen als morros el gelat sense sucre, el gelat sense lactosa, la vida sense vida. La decepció continua.
Que farts que n’estem ja, de parlar de virus i quarantenes, de distància social i xifres de contagi. La repetició tediosa de les converses és insuportable. I tanmateix, en continuem parlant mentre ens afartem dels pocs gustos que queden a la botiga: com que no n’hi ha per a tothom, les terrines de paciència ja només es poden comprar amb cartilles de racionament, i el gelat d’impotència que prolifera amarganteja. Però quin remei.
Fa poc, una nena em preguntava si no ens podrien crionitzar a tots en massa i reviure’ns quan aquesta història s’hagi acabat: ella també té la sensació d’estar vivint a mitges i exigeix una vida sencera. On s’és vist, al capdavall, un gelat de mitja bola? Si continuem subsistint només a base d’engrunes, de toppings, morirem de fam de vida.
Demà és u de setembre: sigueu ben tornats a la vida congelada.
9
0
