Ne me quitte pas

La meva àvia (la mare del meu pare) que era una romàntica de mena, no es volia creure que el Jacques Brel havia escrit Ne me quitte pas només per fer comèdia i per això un dia el meu avi (amb qui sempre es duien la contrària) va decidir convidar a sopar el gran cantant francès perquè li ho pogués dir personalment. Estic parlant de fa molt anys, quan els meus avis encara no eren els meus avis.

En realitat no era el Jacques Brel, esclar, a qui va convidar l’avi, sinó al Reyes, un amic badaloní amb qui havien fet junts el servei militar. No era el Brel, el Reyes (era el Reyes), però sí que eren bastant clavats, ens explicava la iaia. Les orelles separades, els llavis gruixuts, aquells ulls petits i entremaliats. A més, parlava un francès més que correcte, el Reyes, i a la iaia no li va ser gaire difícil seguir la broma que havia pensat l’avi, no tant per dur-li la contrària sinó per amor.

–Així, Jacques, és cert que vas fer Ne me quitte pas només per riure’t de l’amor? –va demanat la iaia a l’hora de les postres.

Havien dinat fabulosament. Havien begut. El Reyes primer va mirar l’avi. Després va mirar la iaia i li va agafar una mà com hauria fet el Jacques Brel de debò i li va dir tot suat que no, que de cap manera, que per a ell no hi havia res més sagrat que l’amor, i per demostrar-li-ho, fins i tot es va posar a taral·lejar els primer versos de la mítica cançó sense desafinar gens i sense riure. Tot estava programat: que li agafés la mà, aquella perla de suor tan típica del Brel, la resposta impossible i que cantés quatre frases amb la sinceritat que ho va fer.

L’únic que no estava previst és que l’amic del meu avi s’enamoraria perdudament de la meva àvia, i ella d’ell.