Ni blanc ni negre

Als tretze anys no se m'obria un món tan ampli com em pensava, perquè ja llavors no tot era possible

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Juan Mercader


La Carme ens ho va dir un dia a la classe d’història: les coses no són blanques o negres; hi ha un gran ventall de grisos en tot. Tenia (jo) tretze anys, amb la vida per davant, i ella, uns trenta-cinc, amb el camí encarrilat. En aquella època, el que passava en els cursos dels més grans em semblava un misteri: tant les sabates de taló de les de segon de BUP com les derivades i integrals de les de tercer eren coses grosses. Qui em superava en deu o quinze anys passava directament a la categoria d’adult, un estadi que em quedava lluny (tampoc volia córrer) i del qual no hauria sabut encertar la drecera. La frase era una obvietat; no em va emocionar gens ni va suposar una epifania. Però la Carme tenia raó.

 
La vida és plena de grisos, encara que ens expliquem en blanc i negre: si algú cau malalt és que no es cuidava prou o ha tingut un disgust; si no es cura és que no lluita; si una dona no té fills és que ha donat prioritat a la vida professional; si els té d’hora, és que no ha pensat prou i, si els té tard, els acabarà fent d’àvia; si votes els uns, ets carrincló i curt de mires i, si votes els altres, un populista demagog; segons què llegeixis, què miris i què escoltis, ets un simplista tovet, un pseudointel·lectual presumptuós o un ignorant sense pal·liatius; els de dretes són tots reaccionaris i avars; els d’esquerres, il·lusos i envejosos. 
 
Tanta és la necessitat que tenim de trobar les causes, siguin certes o no, que l’important acaba sent explicar-nos i que ens expliquin. Més enllà de si existeix un Déu o no, sempre he fantasiejat que en el moment de la mort es resoldran aquells dubtes que mai han tingut resposta. Per exemple, ¿quin va ser el detonant d’una relació que es va acabar i d’una amistat que es va truncar? ¿Què va causar exactament una malaltia devastadora, una pèrdua prematura, una trajectòria tortuosa? ¿Qui tenia raó en aquella discussió del 6 d’abril de fa vint anys? I estic segura que la resposta no seria unívoca. No hi ha mai un sol factor. Ni en les petites històries ni en la gran. Tot s’està fent. Som una pel·lícula que ens transforma i muta, minut a minut i segon a segon. I, cada vegada que surem pels tòpics, acceptem fer una caricatura barroera de nosaltres mateixos i de la realitat.
 
Com que intueixo que no se’ns donarà la possibilitat de resoldre les incògnites pendents, m’acontento reivindicant el matís. Als tretze anys no se m’obria un món tan ampli com em pensava, perquè ja llavors no tot era possible; i la Carme probablement tampoc tenia el seu camí tan perfilat. Som més aviat pergamí o serpentina… i ens anem desplegant cap a alguna banda. Ni les pel·lícules es poden definir pel títol, ni una vida cabrà mai en una etiqueta.

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...