Ni màrtirs ni abjectes

Sou uns fletxes, acabeu de descobrir que això dels llibres també és un negoci

Foto: Lysander Yuen
Foto: Lysander Yuen

Avui dubtava de si escriure un article metafòricament embafador sobre puntuació o dedicar-me al cadàver ignífug de Sant Marc, però arran d’un tuit meu (on s’entenia que la meva novel·la es publicarà simultàniament en català i castellà) alguns s’han posat a acusar els que surten alhora en català i castellà de submissió i decadència (!), i se m’ha encès la metxa, esclar. 

Pel que es veu, l’única opció moralment adient en aquests casos seria sortir en català i esperar un temps a publicar en castellà. I jo em pregunto: Quant de temps seria ideològicament convenient? Un any bastaria? Tres mesos seria massa poc? Si es vol demostrar un veritable compromís amb la llengua, ¿la resposta convenient potser seria negar-se a ser traduït en absolut al castellà peninsular? En aquest cas jo proposaria beatificar-los. Serien els màrtirs del sistema literari.

Alguns diuen: Ho fan per vendre més. Enhorabona, sou uns fletxes, acabeu de descobrir que això dels llibres també és un negoci, que els que s’hi dediquen s’hi han de guanyar la vida, que no només de versos s’alimenta el poeta. ¿És il·lícit voler viure de la cultura o de la literatura però no voler viure de la mecànica quàntica o de l’arquitectura? Per què aquesta idea que l’ànim de lucre en aquest sector és abjecte? Que fem cara de monges?

Davant de l’argument que si vols dedicar-t’hi és necessari ampliar mercat (el català és petit i té un sostre), una afegeix: «Em pregunto si cal tanta professionalització». M’encanta. No sé com no se m’havia acudit. Val més que continuem sent una cultura de sabata i espardenya. Per què aspirar que la gent de lletres en pugui viure dignament, oi? No sé com puc arribar a ser tan idiota. Se m’acut que potser si alguns s’hi poguessin dedicar més, sense dependre de les engrunes econòmiques que cal anar pidolant, potser les obres tindrien més qualitat, per una simple qüestió d’hores dedicades (i ara no em vingueu amb l’exemple de Kafka que escrivia fora d’hores i tenia una feina normal, blablabla: també ell se’n queixava i ves a saber el que ens hem perdut pel fet que no s’hi va dedicar tot el que hauria volgut). Però no, i ara! Un perruquer es pot professionalitzar, però un escriptor no. Quina racionalitat. 

També em diuen que ens hauríem de fer mirar que ens faci «tan contents sortir del cercle propi» (on cercle propi vol dir mercat «català»). Diria que ningú no veu inconvenient al fet que una obra d’autoria catalana es publiqui en anglès, francès o alemany. Al contrari: és motiu d’orgull, indica que també des d’aquí sabem escriure textos universals que van més enllà de la cosa nostra, del meliquisme, textos que tenen una mirada humanament interessant. Però atura’t: si et deixes traduir al castellà ets un venut. Com si Espanya i la resta de països hispanoparlants no fossin igual que altres mercats.

Que es tradueixi la literatura catalana a altres idiomes sempre és bona notícia. Els belgues exporten dansa. Els danesos exporten cinema. Seria meravellós que els catalans exportéssim literatura. També a Espanya. Hem de tenir ambicions culturals com a país, i només tenim possibilitat d’arribar-hi si apuntem ben amunt.

La veritable ambició com a sistema literari no ha de ser que els autors d’aquí rivalitzem entre nosaltres, sinó creure que ens hem d’emmirallar amb els grans noms de fora, aspirar a mirar-nos-hi algun dia de de tu a  tu. Desacomplexem-nos d’una vegada.

Un altre llança l’acusació: «Estretor de mires em sembla no veure que l’edició simultània és sempre amb el castellà i no amb altres llengües». Estic segura que si poguessin serien molts els autors que estarien encantats de sortir en diverses llengües alhora, i no sé si llavors hi veuríem inconvenient. Però, esclar, perquè això passi has de ser l’Ishiguro, el Franzen o la Rowling com a mínim. I aquí no en volem d’Ishiguros que s’alegrin de sortir del «cercle propi». 

El problema de la publicació simultània rau sobretot en el fet que si surten alhora català i castellà compartiran expositor a les llibreries, és a dir, competiran, i d’aquí la suposada amenaça, la por de perdre, la por que la gent compri la versió castellana i no la catalana, la qual cosa no deixa de ser un reflex de la poca confiança que tenim en el criteri dels lectors. 

Aviam, el català serà l’original, i l’altre sempre serà una traducció. Diria que la majoria de lectors a Catalunya llegiran el català, tret que no s’hi sentin còmodes o no el dominin prou: potser si no existís la versió castellana ni el llegirien. A més, aquesta por sembla no veure una cosa fonamental de tot plegat: que la traducció castellana no està destinada exclusivament a Catalunya, sinó a la resta de l’Estat Espanyol; de fet, diria que la versió castellana està només subsidiàriament destinada a Catalunya. (No entraré tampoc a parlar dels originals estrangers que surten alhora en els dos idiomes: la casuística és ben diferent.)

Alguns comentaris apunten també el cas invers: originals castellans que es tradueixen al català, tema que donaria per un argumentari extens i diferent. Ara bé, jo em pregunto: si els autors catalans (suposadament) ens genuflexionem quan permetem la infàmia vergonyosa que ens tradueixin al castellà i que les dues versions convisquin a les llibreries catalanes, aleshores, ¿els autors castellans que permeten que la seva obra surti en català són, per inversió d’aquesta lògica malalta, els messies culturals que necessitàvem? Diria que no.

Comentaris

    Alba Centelles Abril 28, 2021 5:52 am
    Un text molt digne per a la reflexió (i per als nostres melics)
    diego blasco Abril 28, 2021 8:13 am
    Totalmente de acuerdo!

Respon a diego blasco Cancel·la les respostes