Foto: Martin Fisch
Hi ha decisions doloroses, però inevitables. I decisions que no saps que són decisions fins anys després. O que potser no ho saps mai. Serien una mena de policy of no policy aplicada a la quotidianitat. Perquè per omissió també decideixes. I potser massa. Són moltes les decisions que has pres (que, de fet, no has pres) per negligència, per suposada falta de temps, per timidesa, per ignorància o per inconsciència. No les pots comptar ni saps quines són.
I després tens les decisions impulsives i viscerals, contraposades a les llargament meditades. Les que ventiles en cinc minuts i les que requereixen dotze anys de donar-hi voltes. I no necessàriament són errònies les primeres, però tampoc s’ha escrit la llei que t’ho confirmi. Hi ha, evidentment, les decisions grosses, les decisions reina, conegudes com a “grans decisions”: estudiar una cosa o l’altra, emparellar-se, tenir fills o canviar de país. I les decisions petites, del tipus provo a estar de bones, truco a un amic, menjo un kiwi cada dia i treballo tan bé com sé. Les grosses fan de marc i les petites, amb les seves variacions, ens defineixen.
I finalment sempre ens quedaran les decisions-misteri. Totes ho són, sí, però algunes més. Perquè t’intriga pensar què hauria passat si haguessis pres la decisió contrària… o si l’haguessis pres d’una altra manera, o si no l’haguessis pres mai. Per això, t’agradaria que la vida fos un esborrany, per poder-la corregir, per recomençar i fer provatures. Ni que tornessis a ensopegar. Perquè ja fa temps que saps que seguir les decisions dels altres, quan no coincideixen amb les teves, desgasta, indigna i despersonalitza; que no val la pena trair els principis propis per ser fidels a criteris aliens; que, més enllà de la consecució dels somnis, el més gratificant és que de tu depèn prendre les decisions que t’hi porten; però, també, que ningú et garanteix que l’encertaràs.