Ningú parla de vosaltres

És un problema teu, dona que vols quedar-te embarassada com les teves amigues

Foto: Shelby Miller


“Mai m’havia plantejat que jo no seria mare”. Era la frase que deia una dona de trenta-nou anys embarassada en un reportatge que vaig veure a TV3. El reportatge parlava que les dones són mares cada cop més grans. I apuntava a un estudi: abans dels 29 anys el motiu per no tenir fills era perquè es consideraven massa joves. Entre els 30 i els 39, la causa es devia als problemes econòmics, i a partir dels 40, els motius es repartien entre tres: perquè no volien, perquè no tenien parella o perquè tenien problemes de fecunditat.

Centrem-nos en aquest últim motiu. Perquè ara apareixerà algú a dir “normal, que tinguis problemes a partir dels 40 anys”. I potser no li faltarà raó a qui ho digui. El que no és normal és que abans dels quaranta moltes no s’ho puguin ni plantejar, a pesar de treballar, a pesar d’estar disposades a deixar de banda la seva carrera professional, a pesar de ser perfectament fèrtils, però aquest és un altre tema que donaria per a uns quants articles més com a mínim.

Jo volia escriure avui sobre un problema del qual no es parla mai. Volia adreçar el text a totes les dones que estan intentant quedar-se embarassades i no ho aconsegueixen, tinguin l’edat que tinguin. Ningú parla de vosaltres. Senzillament, aquest és un problema que no existeix en la societat. És un problema teu, dona que vols quedar-te embarassada com les teves amigues, com la teva cunyada, com es va quedar de tu la teva mare, i pel que sigui, no pots.

Que veus com al teu voltant van apareixent dones, amigues, companyes de feina, familiars que et diuen alegres estic de tres mesos (o pitjor, estem de tres mesos) i tu portes per dins un buit que no s’anuncia. I si s’anuncia és pitjor, perquè llavors comencen les mirades condescendents dels altres. Dels que sí.

Segurament deus pensar que hi ha alguna cosa malament en tu. Que no ets prou vàlida per ser mare. Que pel que sigui la naturalesa no ho vol. Segurament te’n culparàs. Per què no ho he intentat abans. Per què no m’he cuidat més. Per què no em vaig quedar amb el primer nòvio. Per què me’n vaig anar a l’estranger. Per què vaig escollir fer un màster, un doctorat. O simplement, per què jo no, mama.

Vaig acabant. Només volia dir-te, amiga, que no ets l’única. Que la part lletja de la fecunditat s’amaga, però, com tu bé saps, sota capes i capes de quotidianitat, hi ha moltes dones que en acabar la jornada es posen injeccions a la panxa, van cada dos dies a mesurar-se els fol·licles, creuen els dits durant dotze nits, entren en fòrums d’internet en una cerca desesperada de símptomes d’un possible positiu. Que ploren soles al lavabo. Que aguanten estoiques el dolor de la sang d’un bioquímic (en diuen així, quan se’t mor els primers dies) o el dolor d’un negatiu.

Ningú parla de vosaltres, però moltes hi hem estat; el mal exacte que fa el buit és un lloc molt fred.

Comentaris

    Anònim Setembre 22, 2020 1:32 pm
    El tabú de la infertilitat El tabú de la soledad El tabú de l avortament El tabú de les solteres El tabú de la menopausa El tabú de la andropausa El tabú de la falta d erecció Tot callat tot en silenci.....
    Anònim Setembre 22, 2020 4:58 pm
    Ufff m'has fet plorar i tot. M'ha arribat molt endins. Gràcies per visualitzar-nos
    Anònim Setembre 22, 2020 7:55 pm
    Crec que ho has descrit molt bé. Jo vaig creure que hi ha dones que no podem
    Anònim Setembre 22, 2020 8:12 pm
    Gràcies per aquestes paraules tan necessàries. Efectivament què poc es parla de totes les persones q tenen dificultats per quedar-se. Que per què esperen a ser tan grans? La precarietat econòmica que ens envolta. El sistema evidentement falla quan tantíssimes dones no poden plantejar-se ser mares abans dels 40. Gràcies per aquest text en tan bona hora!
    Anònim Setembre 22, 2020 9:49 pm
    No puc sentir-me més reflectida en tot el que escrius....però jo no tenia 40...tenia 27, encara era més anormal.... Havia de ser tan fèrtil! Però NO Buidor, Soledat, incomprensió...mort Algo mor dins teu....molt de treball personal per aprendre a superar estigmes imposats pel capitalisme i el patriarcat
    Anònim Setembre 23, 2020 12:06 am
    5 anys intentant-ho incapaç de compartir-ho amb ningú per l'engoixa que em generava parlar-ne. Passant per tot el que dius , culpabilitat, responsabilitat, frustració, esperança, desesperança, llàgrimes, dolor,...un any amb una psicòloga que em va ajudar a passar el dol, acceptar-me, perdonar-me, estimar-me un altre cop i tornar a ser feliç i fins i tot sortir-ne reforçats com a parella. Ara ja em puc dir a mi mareixa i als altres que no seré mare. Gràcies per parlar-ne.
    Anònim Setembre 23, 2020 7:30 am
    Una lluita diària contra la tristesa, la por i la incertesa. Contra les opinions massa lleugeres de si era necessari acabar el doctorat quan ja fa anys que tens feina, de si era necessari treballar tantes hores per aprendre i fer-te un lloc petit en un món laboral poc empàtic... que l’estrès... que l’edat... que la reserva ovàrica... I quan per fi, un dia et quedes embarassada sense buscar-ho, quan ja ho havies donat per perdut i ja estàs prop dels 40... llavors t’adones que des del primer moment ja estàs exercint una paraula que t’acompanyarà la resta de la teva vida: LA RENÚNCIA... l’entorn ja no et veu productiva, ja no et considera igual de professional... això sí... et dediquen una gran rialla afectuosa i et feliciten per la bona notícia... però per dins ja estan pensant en qui podrà substituir-te. Nomès hi veig una solució... compartir com et sents amb persones que t’estimin i et respectin. I deixar-se de tabús... que la VIDA compartida és més VIDA.
    Anònim Setembre 23, 2020 10:25 am
    Acceptar una menopausia temprana, renunciar als teus òvuls, acceptar els òvuls d'una desconeguda, acceptar que no va bé a la primera, ni a la segona...que resulta un tsunami físic i emocionalment...acceptar que potser no serà... som unes valentes les que acceptem i les que renunciem
    Immnònim Setembre 23, 2020 3:39 pm
    Fa 31 anys em vaig fer una fertilització un vitro. Vaig tenir sort, companyes meves van necessitar fer-ho dos o tres vegades. Us dono ànims per assolir la vostra fita.???
    Anònim Setembre 23, 2020 6:01 pm
    Jo tenia 25 anys quan vaig decidir que volia quedar-me embarassada, va haver de passar un any i mig fins que ho vaig aconseguir, un any i mig ple de pors, dubtes i frustració, he de dir que quan vàrem descobrir quin era el problema vaig sentir un gran alleugeriment, doncs sabíem com solucionar-ho. Ara tinc 40 anys i dos fills meravellosos de 13.
    Anònim Setembre 24, 2020 10:15 am
    Gràcies, Maria
    Araceli pons Setembre 24, 2020 9:57 pm
    També es important no oblidar totes aquelles dones q per un motiu O un altre no han estat mares. La societat les margina, les fa invisibles, ...com si el fet de ser mare és una condició intrínseca d una dona. No has estat mare doncs ets una dona mig complerta. Les pròpies dones són les primeres q discriminen a les dones q no han pogut o han volgut ser mares. Es indispensable ser mare?? No.
    Anònim Setembre 27, 2020 12:15 am
    les paraules culpabilitat, frustració, por, ràbia, tristesa, il.lusió i bon còctel emocional. Hi som de ple i és una bona matxacada psicològica, econòmica, relacional... q se'n parli més! i sobretot q se'n parli desresponsabilitzant-nos a les persones de problemes socials i estructurals! i dels pocs mitjans q la pùblica hi dedica, mentre la privada s'embutxaca milers d'euros de moltes parelles deseperades...
    Anònim Setembre 30, 2020 9:42 am
    Som invisibles les infèrtils... I també els nostres sentiments; les nostres lluites per aconseguir un embaràs; els nostres anys, esforços i diners invertits en intents que es converteixen en fracàs; les nostres pèrdues; la nostra maternitat i no-maternitat; el nostre dolor; el nostre buit... Som invisibles als ulls d'una societat malalta, que no legítima els dols en general (i menys els que no "es veuen"), que no sap acompanyar, que estigmatitza, que no empatitza, que no escolta els nostres crits silenciats, que no mira als ulls per no trobar-se amb una ànima destrossada... I amb tot això a les esquenes, ens hem de sortir nosaltres, a vegades soles i a vegades acompanyades de professionals, per poder tornar a viure, a somriure, a acceptar. Gràcies Maria per fer-nos menys invisibles.
    Anònim Octubre 19, 2020 12:06 am
    Vaig començar a buscar amb 35 anys i en tenia 42 quan va néixer la meva filla. Fruit de 8 tractaments, 5 negatius, un embaràs ectòpic, un avortament retingut de 13 setmanes... i finalment un diagnòstic de malaltia autoinmune que em va permetre portar a bon terme el meu nou embaràs després de 8 mesos al llit i punxada diaria de heparina. Va ser un brutal viatge interior personal i de parella. Replantejar-se les creences personals, sentir-te menys dona per quelcom que mai hauries pensat que et passaria a tu, hormonar-se i comptar els dies fins a la beta, anar al servei a la oficina i veure la taca vermella que no hauria d’estar allà... amagar-te quan un company de feina porta al seu fill que acaba de néixer. Desacords amb la parella en decidir si continuar o parar. Culpes creuades fruit del dolor i la frustració. Plorar en soledat inesperadament em veure un nen a un parc. Fer molts numeros per veure com pagar el següent tractament. Amigues parlant d’escoles i de com creixen els seus fills en el sopar setmanal del que vols fugir. I portes enfora somrius, treballes, rendeixes al cent per cent i ets afortunada perque téns tot el temps del món... i et sembla que mires la vida a través d’un vidre invisible que no pots treure perque d’això no es pot parlar, no pots mostrar la teva vulnerabilitat extrema o seràs una obsessiva que necessita relaxar-se. Per sort, vaig trobar per el camí bons amics que em va ajudar a arribar aç final del camí.
    Anònim Octubre 21, 2020 8:10 pm
    "...el mal exacte que fa el buit és un lloc molt fred." M'ha arribat molt... Gràcies Maria per escriure sobre això. Moltes hi hem estat i encara hi som. Acumulant positius i avortaments i "bioquímics" i sentint cada vegada un buit més gran. Per mi cada pérdua ha sigut com morir-me per dins. I costa molt tornar a nèixer. Però moltes hi som, també, tornant-nos a recuperar, tornant-nos a punxar, tornant-nos a il·lusionar i creuant els dits fins que torni a faltar la regla, un dia i rere l'altre... A totes les que hi sou, una abraçada enorme.
    Rehtse Novembre 7, 2020 12:15 am
    Gràcies, Maria, per visibilitzar aquest patiment. Mentre et llegia em venia al cap una època dura i propera de la meva vida que encara tinc molt present. Escoltar gent propera com anuncia l'embaràs mentre tu calles perquè fa molt que ho intentes i no ho pots ni ho vols dir; les punxades a la panxa; anar amunt i avall amb la medicació; qüestionar-te perquè t'has centrat massa en la feina i poc en la vida o fins i tot qüestionar les farres que et vas pegar i l'alcohol que vas beure quan quedar-te embarassada no estava encara als teus plans; les quatre inseminacions frustrades; la primera "in vitro", que ens va portar de l'alegria a la tristor immensa d'un "sense batec"; la segona, en què ens vam il.lusionar amb els bessons que venien, tot i que finalment només va poder ser un, que està sa, és preciós i ens fa molt feliços. Havia decidit plantar-me si en un intent més no ho aconseguíem: per sort teníem una vida més o menys feliç i no volíem ser pares a qualsevol preu ni cremar-nos. Podia no haver estat mare, pensava en què la tècnica no tenia per què funcionar ni acabar amb mi. I per això tinc molt presents aquestes dones entre les quals em podia haver trobat.

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...