Ningú parla de vosaltres

Foto: Shelby Miller

“Mai m’havia plantejat que jo no seria mare”. Era la frase que deia una dona de trenta-nou anys embarassada en un reportatge que vaig veure a TV3. El reportatge parlava que les dones són mares cada cop més grans. I apuntava a un estudi: abans dels 29 anys el motiu per no tenir fills era perquè es consideraven massa joves. Entre els 30 i els 39, la causa es devia als problemes econòmics, i a partir dels 40, els motius es repartien entre tres: perquè no volien, perquè no tenien parella o perquè tenien problemes de fecunditat.

Centrem-nos en aquest últim motiu. Perquè ara apareixerà algú a dir “normal, que tinguis problemes a partir dels 40 anys”. I potser no li faltarà raó a qui ho digui. El que no és normal és que abans dels quaranta moltes no s’ho puguin ni plantejar, a pesar de treballar, a pesar d’estar disposades a deixar de banda la seva carrera professional, a pesar de ser perfectament fèrtils, però aquest és un altre tema que donaria per a uns quants articles més com a mínim.

Jo volia escriure avui sobre un problema del qual no es parla mai. Volia adreçar el text a totes les dones que estan intentant quedar-se embarassades i no ho aconsegueixen, tinguin l’edat que tinguin. Ningú parla de vosaltres. Senzillament, aquest és un problema que no existeix en la societat. És un problema teu, dona que vols quedar-te embarassada com les teves amigues, com la teva cunyada, com es va quedar de tu la teva mare, i pel que sigui, no pots.

Que veus com al teu voltant van apareixent dones, amigues, companyes de feina, familiars que et diuen alegres estic de tres mesos (o pitjor, estem de tres mesos) i tu portes per dins un buit que no s’anuncia. I si s’anuncia és pitjor, perquè llavors comencen les mirades condescendents dels altres. Dels que sí.

Segurament deus pensar que hi ha alguna cosa malament en tu. Que no ets prou vàlida per ser mare. Que pel que sigui la naturalesa no ho vol. Segurament te’n culparàs. Per què no ho he intentat abans. Per què no m’he cuidat més. Per què no em vaig quedar amb el primer nòvio. Per què me’n vaig anar a l’estranger. Per què vaig escollir fer un màster, un doctorat. O simplement, per què jo no, mama.

Vaig acabant. Només volia dir-te, amiga, que no ets l’única. Que la part lletja de la fecunditat s’amaga, però, com tu bé saps, sota capes i capes de quotidianitat, hi ha moltes dones que en acabar la jornada es posen injeccions a la panxa, van cada dos dies a mesurar-se els fol·licles, creuen els dits durant dotze nits, entren en fòrums d’internet en una cerca desesperada de símptomes d’un possible positiu. Que ploren soles al lavabo. Que aguanten estoiques el dolor de la sang d’un bioquímic (en diuen així, quan se’t mor els primers dies) o el dolor d’un negatiu.

Ningú parla de vosaltres, però moltes hi hem estat; el mal exacte que fa el buit és un lloc molt fred.