Tinc les defenses baixes. El meu cos pensa que ningú l’agredirà o que no valdrà la pena resistir-s’hi i es rendeix d’entrada. Se m’ha despistat el sistema immunitari: en lloc d’estar en guàrdia contra possibles enemics s’ha posat a atacar-me la tiroide. A atacar-me a mi.
No m’hi entenc, amb el meu cos. No el sé escoltar. Ell va a la seva i em retrata: soc la que camina encongida i s’asseu torta i es va replegant en si mateixa com si hagués de tornar al ventre de la mare.
M’abraço per fer-me d’escut, però és un gest estèril: també em pot caure la casa a sobre. Hauria de treure pit sense arraulir-me i hauria de poder vèncer els mals que venen de fora. Però l’informe diu el que diu: anèmia, anticossos tiroïdals pels núvols, leucòcits sota mínims.
Estic plena d’una sang que no supera la prova.
11
1
