No et miris les faltes

Ara no vindrà l'Abigaïl a salvar-te, ara ningú s'envia postals

Foto: Amanda Tipton


Un amic em fa arribar per whatsapp una foto del poema que li ha regalat el seu fill i m’adverteix: “No et miris les faltes”.
 
De cop se m’apareix –hola, soc un record i vinc a torturar-te una estona– la postal que em va enviar l’Abigaïl l’estiu després de vuitè. Aquell “serem amigues l’any que ve i l’altre i l’altre i els que siguin”. I abans de la profecia adolescent condemnada al fracàs, en lletres majúscules, un “no et miris les faltes” seguit de massa signes d’exclamació. Qui sap si em ve d’aquí, la mania als signes d’exclamació.
 
No et miris les faltes. Hi són, però fes com si no. No t’hi fixis. Si no te les mires, serà com si no existissin.
 
Durant les tardors i primaveres següents –jo en un institut, ella en un altre– vaig témer que l’amistat amb l’Abigaïl s’hagués anat diluint per culpa de la meva tendència a mirar-me les faltes. Que no me les miro, les veig. Em podrien passar per alt com els núvols al jo poètic d’aquells versos de Gabriel Ferrater (segur que avui hi havia núvols/ i no he mirat enlaire), però també podria tenir els ulls blaus i no és el cas.
 
Molts amics d’infància es queden per sempre allà, a la infància. Aquest matí he passat per davant de la meva escola i resulta que la van tirar a terra ja fa temps per construir-hi un bloc de pisos. Ni les boles de pedra, ni el balcó, ni les tres finestres de les golfes, ni el pati de baix, ni el sorral. Tantes promeses d’amistat eterna colgades entre runes.

És una idea bonica: la vida se t’ensorra i surten de sota els rocs moltes mans amigues que t’ajuden a pair el tràngol. També és una idea falsa: potser els amics no els vas cuidar prou quan tocava, potser vas fer una aposta a una sola carta i ho has perdut tot. Ara no vindrà l’Abigaïl a salvar-te, ara ningú s’envia postals.
 
Potser l’única veritat són les faltes d’ortografia, que es fan notar encara que no te les miris. Hola, soc un accent mal posat i així sense voler-ho et faré tornar al món.
 

Comentaris

    Lele Setembre 28, 2017 8:33 am
    Gràcies pq escrius el que jo no sé com fer, pq les claves totes. Serà q compartim moment vital. Endevant sempre!
    MartaC Setembre 28, 2017 9:50 am
    M'ha agradat molt. Gràcies! (Jo també sóc un accent)
    Neus pons Setembre 28, 2017 4:24 pm
    Gracies per ferme sentí i treure les reflexiós dallo que tambe sento
    Emma gajo Gener 31, 2018 11:45 am
    Comparteixo el dolor i el dol com l'escrius.ánims.no deixis d'escriure

Nou comentari