Foto: Hugo Pardo Kuklinski
el meu silenci
cap a tu
Anna Montero
I ara penses que ella sabria dir-ho. Que sabria escriure exactament el que se sent quan et sents com ara. I que ho faria fàcil, com si no li costés gens. I que ho faria proper, i autèntic, i bell. No bonic, ni sensible, ni totes aquestes coses que diuen quan parlen del que les dones escrivim. Autèntic, bell, proper. Real fins al moll de l’os –vida fins al moll de l’os. Penses que ella sabria dir-ho i que a tu et calmaria llegir-ho. Que aniries a dormir sense aquest cabdell de filferros enredat a les costelles. Ja no creus que algun dia arribis a trobar les paraules del desig, ni saps gaire de què et servirien ara. Més aviat creixerien com arrels que sobresurten de la terra i et farien ensopegar una vegada i una altra. Val més no burxar les punxes, t’han dit avui, esperar que surtin soles, demanar secretament que no facin call. Renunciar als mots, tancar la llibreta a la tauleta de nit, agrair l’habilitat admirable que ha aconseguit fer-te riure i somriure aquests darrers dies. No burxar i confiar que la pell pugui tornar a rebre algun dia la carícia, que el bes torni a fer tremolar el cos com si la pena d’avui no hagués existit mai. I enviar un missatge dins d’una ampolla amb el desig que ella torni a escriure, que et digui dient-se, real fins al moll de l’os, vida fins al moll de l’os.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
0
0
