Foto: Jenniferschwalm
La comunió a can Roure va ser tot plegat un despropòsit. Ara posar el nom de la família que va regalar coses a mossèn Manel perquè la nena els pogués fer la comunió a Matadepera i no a Terrassa, que és on li tocava, ara no el posaré, el nom de la família que va ser. Però va passar, i no va ser una capsa de bombons.
A mi també em tocava fer-la a Terrassa, perquè llavors encara no vivíem tot l’any a Matadepera, només hi estiuejàvem, i era cosa dels cognoms o els regals, que de sobte estar empadronat a Terrassa no tingués importància a l’hora de fer la comunió a Matadepera. Per això, jo i tants altres que teníem casa aquí i casa allà però estàvem empadronats a Terrassa havíem de fer la comunió a Terrassa, al Sant Esperit, encara que no vestís tant com al mig del bosc en una ermita que es diu de Sant Joan però que tothom en diu de can Roure.
Però llavors algú es va descantellar, que és una paraula que vaig llegir a L’auca del senyor Esteve i ara és el moment de fer-la servir. Vol dir que algú va parlar massa i no amb bones intencions. Algú que alguna cosa devia tenir mal tancada amb mossèn Manel o amb la família dels regals va fer saber a la mamà les excepcions. Ep.
La mamà sempre ha tingut la recambra plena de munició de calibres diversos i molt perillosos, però de natural, com a do, com tenir de tot al rebost, que no vol dir que ho hagis de fer servir a cada àpat. I no en fa ostentació i gairebé ni se n’adona, perquè llavors potser faria por a la gent, però jo, que sóc filla seva i tenim un codi molt particular d’anys, mirades i silencis, sé que passa la mà per la cara a l’equip de guionistes de la sèrie amb més Emmys de la història –Frasier, 37–. La mamà és enginy extrem.
Ho vaig saber el dia que vam anar a buscar el vestit de comunió al Bofi’s. La mamà va voler que no fos ni tot blanc ni llarg fins als peus, en detestava, suposo, el regust pervers de núvia menor, i el meu va ser molt bonic. A mitja cama i de color de mel crua de romaní amb una segona capa de tela blanca a sobre, de fil, transparentíssima –i amb uns piquets brodats–, que deixava entreveure el groc desmaiat de sota. Vaig saber que faria la comunió a can Roure i no al Sant Esperit mentre la Carme del Bofi’s m’ajudava a pujar al tamboret de fer vores.
Abans no hi havia l’intercanvi que hi ha ara d’informació dels grans cap als petits. Si una cosa era cosa dels grans, s’alçava un mur que ja podies preguntar, que res. Però sempre es pescaven coses.
I l’únic que vaig saber que va passar és que, en assabentar-se que la família tal havien arreglat el menjador a mossèn Manel –ja he avisat que no era una capsa de bombons–, la mamà va fer cap a la rectoria una tarda. M’agrada la idea que en entrar va fer un cop d’ull desmenjat a l’estança i va dir coi, mossèn, sembla que per aquí no hi han passat els decoradors, però segur que no, perquè tampoc és ben bé l’estil de la mamà. Sigui com vulgui, al vespre, tots els que havíem de fer la comunió a Terrassa però que teníem torre a Matadepera rebríem el cos de Crist a l’ermita de can Roure.
El dia, que va ser el 5 de juny del 1983, la nena ics, que no devia saber res dels ordits familiars amb el mossèn, va fer la comunió al costat de tota la colleta de mortals que havíem estat salvats de la mitjania gràcies a les provisions argumentals del rebost inesgotable de la mamà.
Ah, i els Sierra-Serra vam seure al primer banc.
@esierraserra
2
0
