No en fem cap drama

Marta Bellvehí

Quan em pregunten el que no vull respondre sé desviar l’atenció. Quan no vull que entrin dins meu sé alçar un mur de fang immens i impenetrable. Quan em tanco, em tanco de debò. Però jo, que vacil·lo de tenir el control de mi, sé que hi ha qui m’escaneja en un segon i, sense ni que obri la boca, em llegeix al moment.

He viscut gairebé tres anys amb la Marta, la vaig conèixer en un taller de la Míriam, i des de llavors ho hem sabut tot l’una de l’altra. Tenint els 30 anys a la cantonada, hem fet d’adolescents cada dos per tres. Estirada al meu llit explicant-me les seves penes o jo, gosant tirar enrere quan he estat a punt d’anar a treballar al matí, per explicar-li allò que m’amoïna i que no sé quines paraules posar-hi, ni com dir-ho, però ella, davant del lavabo, hi ha sigut. Amb la Marta diria que som com germanes. Ens hem barallat, hem petat com dues sonades i al cap d’una hora ja ens veus a les dues abraçant-nos. Amb ella, com amb els germans, no dura el rancor. Tenim la sort de dir-nos les coses tal com ens surten, sense haver de fer el numeret. Té l’admirable destresa d’intuir-me, però també de respectar-me.

Hem tingut els divendres cutres, mirant programes de tele que mai admetrem en públic, jo, amb el meu pijama de vaca, i ella, escarxofada al meu costat menjant una mica més (i una mica més i una mica més) de xocolata. Si un dia hem estat rebentades, hem estat callades potinejant el mòbil i de cop hem rigut perquè gairebé havíem oblidat que ens teníem al costat. M’ha educat a posar l’extractor, i ha aconseguit que no sopi dreta a la cuina. Hem fet el criticón de tant en tant i ens hem fet d’impuls quan la por ens ha intentat bloquejar. Hem jugat mil vegades a imaginar-nos com serà la nostra vida d’aquí a deu anys, com si la poguéssim fer a la carta, creient-nos que tot allò passarà de debò, i doncs, imaginant amors, cases i festes amb una rigorosa consciència.

Ahir la Marta va marxar d’aquest pis que se’ns trenca per totes bandes, però que ens ha unit una mica més. Ella i jo, intenses de fàbrica, vam pactar que no en faríem cap drama. I, després de recollir-ho tot al cotxe de son pare, ens hem dit adeu, així ràpid, sense mirar-nos gaire, com si hagués de tornar dilluns. Al mig del carrer, davant de casa, he alçat la mà, i ella se n’ha anat empenyent una cadira de rodetes –amb què havíem carregat una impressora– per tornar-la al coworking. I jo he rigut mentre la veia córrer amb el coi de cadira, i el cotxe carregadíssim de son pare avançant al seu pas. I s’ha anat fent petita fins que ha girat al final del carrer i ha desaparegut. He obert la porta. He pujat les escales. No, no en fem cap drama, però gràcies per tot.