El que no puc dir

A mesura que ella parlava, i parlava i parlava, jo perdia, i perdia i perdia

Foto: Hartwig HKD

 
És per això que prefereixo escriure. Perquè de parlar, no en sé tant. Perquè tal volta, quan algú parla més fort, callo. Perquè resulta molt fàcil d’interrompre’m. I si escric, llavors m’escolten. 
 

Això et va passar l’altre dia –un altre cop. Et van convidar a fer una xerrada a una presó. Plena d’homes. Que havien comès delictes. O almenys així ho havia dictaminat un jutge. O una jutge, tant és. Eres allà, plantada davant d’un exèrcit d’exclosos, de deixats de banda, de privats de llibertat. D’etiquetats. I tu, mirant-los de cara, amb els teus cinquanta-cinc quilos d’inseguretats, de vergonyes, de qui-coi-t’has-pensat-que-ets.
 
De por no en tenies, no, però de dubtes sobre la teva capacitat d’arrencar a parlar i soltar tot el que havies estat repassant mentalment al costat de la teva nova llar de foc sense parar-te ni mig segon a vacil·lar però què estàs fent, qui ets tu per donar cap lliçó a ningú, sí. Molts. Si t’haguessis parat a vacil·lar, hauries tornat al blanc. Al silenci. I al ridícul. Si abans de començar t’haguessin dit que entre les manises del terra d’aquella presó hi havia unes gotes d’autoestima, saps que les hauries llepades.
 
No és important, però ho vas fer. Vas parlar durant deu minuts davant d’aquells senyors que portaven delinqüència escrit al front. No tots, eh. N’hi havia que feien cara de germans petits, de néts, de fills grans que van començar a estudiar una carrera, cara de metges, cara d’haver estat en el lloc equivocat en el moment equivocat, i molts d’altres que feien cara d’haver nascut directament al lloc equivocat. I et va semblar intuir que a la majoria els va agradar. Cap interrupció, cap fotesa. Si no fos que, diries que fins i tot a un li van brillar els ulls. Si no fos.
 
Però no van ser ells. Va ser ella. Van ser les paraules d’aquella dona que va parlar després que jo i que va negar dos milions d’anys d’evolució humana. La que va assegurar davant de tothom que si no em curava és perquè no volia, perquè, Jorge Bucay en una mà i el Curso de Milagros en l’altra, va afirmar que cadascú té el que ha desitjat algun cop a la vida. Que totes les malalties tenen curació i qui no es cura és perquè no vol. Que les desgràcies són com les tempestes, que venen i au, però culpa de Déu, no són. I jo vaig desitjar que fos un d’aquells bons jans el que escopís tota la ràbia i la fes callar. Jo no podia. Formalitats.

I així, callant, la cama dolenta, el peu dolent, una de les mans dolentes, el dit petit de la mà esquerra. Vaig anar perdent, una a una, la sensibilitat de cadascun d’aquests membres. A mesura que ella parlava, i parlava i parlava, jo perdia, i perdia i perdia. I no podia ni pronunciar paraula per fer-ho parar. Ni la seva veu ni la meva pèrdua. Igual que quan m’espanto molt, quan m’estresso molt, quan m’entristeixo molt o quan m’enrabio molt, el meu cos es rendeix i s’adorm. Per no sentir-la. Per no sentir-se.
 
I és per això que prefereixo escriure. O llegir. I quan vull, faig callar el llibre. I quan vull escric el que no puc dir.

Comentaris

    Vanesa Novembre 29, 2016 2:03 pm
    La teva voluntat et portarà ben lluny mitjançant pensaments, sentiments i paraules dites o escrites, arribaràs a les emocions de molts però sobretot et trobaràs a tu, sencera i sense perdre la sensibilitat de mans, cames i cor. Una abraçada Maria, les meves orelles sempre t'escolten i els meus ulls et llegeixen amb ganes! :)
    Manel. Novembre 30, 2016 3:45 pm
    No hi ha res que pugui callar l'ànima ni l'esperit. El que la teva veu no pugui dir que ho escriguin les teves mans. El silenci no allibera, empresona la vida i els sentiments. Parla amb els llavis o amb els dits, amb els ulls o amb els gestos però parla.

Respon a Manel. Cancel·la les respostes

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...