No saber ploure

Ningú no ens ha preguntat si ho volíem així, si ens agrada, si ho veiem bé

Foto: Rhendi Rukmana


Que plogui cada dia, a mi, que formo part d’un poble mediterrani, no m’acaba de convèncer. Ja ho vull, que plogui, que la terra begui del cel i que puguem notar al paladar l’intens del verd de l’enciam, que el vermell enfadat del tomàquet ens esclati amb l’impuls d’una bomba a les galtes, i que tot sigui una festa major del gust i del plaer. Fins i tot que caiguin gotes a bots i barrals algun dia d’estiu, i dos, i tres. Ja m’agrada que plogui, és clar. Però cada dia no, què vols que et digui.


Som un paisatge de pous i estanys i basses, de ponts amb un desnivell imperceptible que en diem aqüeductes i que tenim a cada lloc amb cognoms diferents, de recs i assuts i rescloses, de safareigs i pèlags i aiguamolls que ens ajuden a guardar aquesta cosa transparent que cau del firmament, que a casa nostra arriba quan vol i no ens avisa, i a transportar-la d’aquí cap allà, sense altra pretensió que la de preparar-nos pels mesos més secs i assegurar-nos el seu repartiment.

Però ara plou sempre. Dia sí, dia també. Per la santíssima voluntat de jutges i policies. I amén. Han enlairat una mànega immensa i han fet girar l’aixeta fins a obrir-la del tot. Ningú no ens ha preguntat si ho volíem així, si ens agrada, si ho veiem bé. Ningú. I fa tant de temps que dura que no hi ha ni déu que se’n queixi; ara ocupem les hores triant l’estampat del paraigua i reparant els forats que se’ns fan a les botes. I encara sort, perquè les presons són grosses i encara hi cap gent. La fusta es podreix i la humitat pinta totes les parets. Molts intuïm que, sovint, el que cau ni tan sols és aigua. És que no plou; ens mullen. Per què no busquem la mànega i la tallem? Digue’m el lloc i una hora; allà hi seré.

Nou comentari

As Times Goes By
You must remember this/ A kiss is still a kiss/ A sigh is still just a sigh
Més entrades...