No són els nous trenta

La dècada dels quaranta és la de les decisions límit, la baula accelerada entre els 20 i els 60

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Camille Rose


L’Anna ha viscut dotze anys amb el Joan. Semblen una parella d’aquelles que tothom enveja “perquè us doneu molta llibertat”. Però se separen, perquè ella sempre ha tingut la impressió que allò no és el que hauria de ser; la vida s’ha convertit en una successió de grisors. Al cap de tres setmanes de la separació, ell ja té nova parella. I no, no la coneixia d’abans. Ella no ha trobat ningú, ni l’ha buscat. Viu sola i sense recances.
 
La Mireia, a la ratlla dels quaranta, veu que no té parella i opta per fer-se dues inseminacions. Vol ser mare. No va bé i ho deixa estar. Pensa que ja no hi és a temps. Un dia comença a sortir amb un nou company de feina i, en el segon cap de setmana que passen plegats, ella es queda embarassada. No tenen clar si continuaran, però comparteixen un nen d’un any en qui centren tots els seus esforços. 
 
La Rebeca i el Pere es coneixen des dels divuit anys. Volten pel món i es dediquen a la fotografia. Ja ha passat l’època que tothom els preguntava pels fills, però a ells no els ha corregut mai pressa. Als quaranta d’ella i quaranta-un d’ell decideixen intentar-ho. No és ben bé un “ja toca”, sinó més aviat un “per què no”. S’hi queden a la primera. Ara tenen una nena. Demanen sovint l’ajuda dels avis. No han abandonat els seus projectes i s’enduen la Lia en els viatges.
 
L’Aina sempre ha volgut tenir parella i ser mare. Va tenir diverses històries, però el projecte de família, per un motiu o l’altre, no ha sortit com esperava. Als trenta-vuit decideix tenir un fill. Neix el Jan. Amb el temps, ha estat a punt de conformar una nova família reconstituïda. Més d’una vegada. Però les coses han durat el que han durat. El que li agradaria és donar un germanet al Jan, però veu que el temps passa. I, ara mateix, va tan atabalada que ha deixat de plantejar-s’ho. A l’armari encara hi guarda la robeta per si de cas.
 
La Maite i el Pau són una família aparentment perfecta. Es coneixen de fa gairebé vint anys i tenen tres fills. El gran, de dotze. Un dia d’estiu la Maite s’enamora bojament d’un maltès que ha conegut en un viatge de feina. Se separa davant l’estupor de l’entorn més pròxim. Amb el Pau, tot i certes escenes de gelosia dignes del millor serial mexicà, han aconseguit pactar una custòdia compartida modèlica. Ara cadascú fa la seva vida.
 
L’Olaf i la Maria volen ser pares des que es van conèixer. Han passat per diversos tractaments de fertilitat i no han tingut el resultat esperat. No saben exactament quin és el moment de parar, perquè sempre pensen “potser ara hi haurà sort”. Però tampoc volen acarnissar-se. Tot i la sensació de desgast d’aquests anys, encara conserven el bon humor. A moments, sí, se senten sols, desafortunats i incompresos. 
 
La Berta i l’Albert consideren que han tingut una vida rica d’experiències. Tenen quaranta-cinc anys. Viuen a Barcelona, fan ioga, es cuiden i treballen molt. Els caps de setmana els passen a la casa del Pirineu. Se senten feliços com estan. Pensen que aquest és un món difícil i que no val la pena entestar-se a seguir models que no són els propis. Ara viuen amb llibertat i una relativa tranquil·litat econòmica, i en treuen partit.
 
Diuen que la dècada dels quaranta és la dels trenta d’abans. Fals. És el moment de les decisions límit, d’imaginar-se com serà la vida d’aquí deu, vint o trenta anys, si és que afortunadament hi som. És la baula accelerada entre uns joveníssims vint i uns seixanta cada cop més imminents. D’opcions segurament no n’han faltat. Però, siguin quines siguin les cartes, queda clar que les expectatives –més que jòquers de la baralla– eren sobretot això: expectatives. 

Comentaris

    Albert M Febrer 17, 2016 5:18 am
    l'article hauria de començar dient-se "per les dones" ja que et centres en la decisió de tenir fills o no. Molt fem-cèntric. Per als homes és una bona edat.
    Anònim Febrer 17, 2016 8:09 am
    Doncs espero que no siguis pare, perquè si per tu tenir fills és cosa de la dona, deus ser un exemple modèlic de "tio al bar". Ànims, que si una cosa tenen els 40 és que encara estan plens de carrinclons com tu. Sort que el món canvia.
    Un pare Febrer 17, 2016 10:24 am
    Albert. Tenir fills no és una responsabilitat que recaigui únicament en les dones. És una decisió que afecta a les dues parts de la parella (en el cas de ser una parella home-dona, és clar), en la que els homes tenen tanta responsabilitat com les dones. Dir que és "per les dones", sincerament, és teniruna visió força carca de la qüestió. Ester. Et deixes dos escenaris bastant habituals: 1. La parella que tot i voler tenir fills veu com la seva situació econòmica no els permet fer el pas. Mileuristes (o menys) de més de quaranta anys que viuen amb l'angoixa de no poder ser pares per culpa dels seus ingressos (o fins i tot, sent pares, de no poder tenir el segon fill per la mateixa raó). 2. Els homes solters, separats o divorciats sense fills que voldrien tenir-ne però no troben amb qui i per als quals, lògicament, l'opció de la inseminació no és possible.
    Anònim Febrer 17, 2016 10:34 am
    Està bé, però em falta diversitat, també hi han parelles del mateix sexe que es plantegen aquestes decisions. A part d'això, m'agraden molt els articles que aneu penjant!! Enhorabona! :)
    criticartt Febrer 17, 2016 6:24 pm
    està bé, però imagino q també comptem les parelles de 40 q vàrem decidir ser pares joves, sense deixar de banda la feina, la família, els amics i les aficions.... una combinació difícil però possible.... Ara som uns pares joves q hem passat uns 30 durillos, carregats de feina ( nens, projectes, ensurts, dificultats....) i allunyats dels amics de sempre q flipaven amb la nostra vida de famílias nombrosa.... però ara afrontem uns 40 amb fills adolescents però amb una mica més de temps per nosaltres.... ah... i flipant amb la vida estressada dels amics q acaben de ser pares i q flipaven amb la nostra vida de "trentanyeros"
    Anònima Febrer 17, 2016 8:43 pm
    Estic totalment d'acord amb la teva opinió. +1 per tu.

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...