No són els nous trenta

Foto: Camille Rose

L’Anna ha viscut dotze anys amb el Joan. Semblen una parella d’aquelles que tothom enveja “perquè us doneu molta llibertat”. Però se separen, perquè ella sempre ha tingut la impressió que allò no és el que hauria de ser; la vida s’ha convertit en una successió de grisors. Al cap de tres setmanes de la separació, ell ja té nova parella. I no, no la coneixia d’abans. Ella no ha trobat ningú, ni l’ha buscat. Viu sola i sense recances.

La Mireia, a la ratlla dels quaranta, veu que no té parella i opta per fer-se dues inseminacions. Vol ser mare. No va bé i ho deixa estar. Pensa que ja no hi és a temps. Un dia comença a sortir amb un nou company de feina i, en el segon cap de setmana que passen plegats, ella es queda embarassada. No tenen clar si continuaran, però comparteixen un nen d’un any en qui centren tots els seus esforços.

La Rebeca i el Pere es coneixen des dels divuit anys. Volten pel món i es dediquen a la fotografia. Ja ha passat l’època que tothom els preguntava pels fills, però a ells no els ha corregut mai pressa. Als quaranta d’ella i quaranta-un d’ell decideixen intentar-ho. No és ben bé un “ja toca”, sinó més aviat un “per què no”. S’hi queden a la primera. Ara tenen una nena. Demanen sovint l’ajuda dels avis. No han abandonat els seus projectes i s’enduen la Lia en els viatges.

L’Aina sempre ha volgut tenir parella i ser mare. Va tenir diverses històries, però el projecte de família, per un motiu o l’altre, no ha sortit com esperava. Als trenta-vuit decideix tenir un fill. Neix el Jan. Amb el temps, ha estat a punt de conformar una nova família reconstituïda. Més d’una vegada. Però les coses han durat el que han durat. El que li agradaria és donar un germanet al Jan, però veu que el temps passa. I, ara mateix, va tan atabalada que ha deixat de plantejar-s’ho. A l’armari encara hi guarda la robeta per si de cas.

La Maite i el Pau són una família aparentment perfecta. Es coneixen de fa gairebé vint anys i tenen tres fills. El gran, de dotze. Un dia d’estiu la Maite s’enamora bojament d’un maltès que ha conegut en un viatge de feina. Se separa davant l’estupor de l’entorn més pròxim. Amb el Pau, tot i certes escenes de gelosia dignes del millor serial mexicà, han aconseguit pactar una custòdia compartida modèlica. Ara cadascú fa la seva vida.

L’Olaf i la Maria volen ser pares des que es van conèixer. Han passat per diversos tractaments de fertilitat i no han tingut el resultat esperat. No saben exactament quin és el moment de parar, perquè sempre pensen “potser ara hi haurà sort”. Però tampoc volen acarnissar-se. Tot i la sensació de desgast d’aquests anys, encara conserven el bon humor. A moments, sí, se senten sols, desafortunats i incompresos.

La Berta i l’Albert consideren que han tingut una vida rica d’experiències. Tenen quaranta-cinc anys. Viuen a Barcelona, fan ioga, es cuiden i treballen molt. Els caps de setmana els passen a la casa del Pirineu. Se senten feliços com estan. Pensen que aquest és un món difícil i que no val la pena entestar-se a seguir models que no són els propis. Ara viuen amb llibertat i una relativa tranquil·litat econòmica, i en treuen partit.

Diuen que la dècada dels quaranta és la dels trenta d’abans. Fals. És el moment de les decisions límit, d’imaginar-se com serà la vida d’aquí deu, vint o trenta anys, si és que afortunadament hi som. És la baula accelerada entre uns joveníssims vint i uns seixanta cada cop més imminents. D’opcions segurament no n’han faltat. Però, siguin quines siguin les cartes, queda clar que les expectatives –més que jòquers de la baralla– eren sobretot això: expectatives.