Em perdonareu que repeteixi tema. Si fa dues setmanes en aquesta casa denunciava la violència masclista en aquest text, aquesta setmana em veig obligada a insistir-hi, perquè en un període de quinze miserables dies han continuat passant fets que ens interpel·len com a societat que som, obligats a compartir planeta. Tant si som bona gent com escòria. Tots, sí.
En una ciutat tan menuda com la meua, on quan sonen sirenes els Whatsapps van que xuten i tothom es pregunta què passa, la setmana començava amb un apunyalament. Un home enclavava diverses vegades un ganivet al pit i abdomen de la seua companya de trenta-vuit anys. Ara està molt greu a l’hospital de Tortosa. Malauradament no puc dir que em sorprengui perquè això és el pa nostre de cada dia a tots els pobles i ciutats d’Espanya (i a l’estranger també). En canvi, he de confessar que sí que em van sorprendre certs comentaris que vaig sentir en el minut de silenci que es va perpetrar a l’Ajuntament en mostra de condol. Em sorprèn com encara se diuen coses com ara: “Si eren els dos tan bones persones”. “El tenim tractat i era un home encantador i respectuós”. “Mos ha sorprès molt, devia estar passant un mal moment”. “Això ha degut ser un arrebato perquè de veritat que no ho hem vist vindre”.
Suposo que la lògica humana deu maldar per poder trobar una explicació que ens deixi mig entendre uns fets tan greus, però no cal ni dir que res (però res) justifica un apunyalament. Ni un arrebato ni un mal moment ni les circumstàncies (excepte si és en defensa pròpia, entenem). És de manual que un maltractador de cara enfora sigui un encant, així la víctima perd credibilitat, dubta d’ella mateixa, etcètera. Però això ja s’hauria de saber a hores d’ara. Blanquejar-ho és part del problema. El tenia per una bona persona però no ho era. Punt. Prou del sempre saludava.
Dos dies més tard, ens tornàvem a reunir quatre gats davant l’Ajuntament perquè havia aparegut al fons del mar, dins d’una bossa ancorada, el cadàver de la xiqueta gran (gran, de sis anys) de les dues germanes segrestades per son pare a Tenerife i les xarxes s’omplien de comentaris de condol i de ràbia, però també m’adono que abunden les expressions “quin tarat”, “quin malalt” o “quin boig”. I a poc familiaritzat que estiguis amb el món psiquiàtric sabràs que si una persona té un trastorn mental greu no sol ser agressiva, almenys cap als altres. La gent amb trastorns mentals és gent que pateix moltíssim, i potser s’ha d’anar recordant que tenir un trastorn mental no és sinònim de ser capaç d’assassinar. Aquests comentaris només alimenten l’estigma en contra dels problemes de salut mental. De la mateixa manera, qui té pensaments o desitjos de fer el mal pot comunicar-ho a un metge, que sabrà com aturar-ho. No ens enganyem, tot i que es calcula que una de cada cent persones té trets psicopàtics, només un percentatge molt i molt menut assassinarà. Que són psicòpates, no estúpids que vulguin acabar a la presó. (De fet, una part important dels psicòpates està dirigint empreses, un de cada cinc dirigents, segons els estudis.) Fins i tot les persones amb trastorns de personalitat, o els que en un moment determinat diuen que no poden aguantar-se la ira, la mala bava, la voluntat de castigar, tenen l’opció de regular-ho, amb teràpia i/o amb química. Si un va a urgències de la sanitat pública i diu “em vull fer mal a mi mateix” o “vull fer mal a algú altre”, creieu-me que cap psiquiatre li dirà que no passa res. Quan algú comença amb un maltractament verbal o psicològic i acaba maltractant físicament algú altre, no és que hi hagi un trastorn mental, és que s’és mala persona i en última instància, com passa en tantes ocasions, un assassí.
La setmana passada vaig llegir un tuit de @claramoralesf que deia (en castellà): “No estem boges. I no estan bojos”, i vaig pensar que no es podia resumir millor. La immensa majoria no maltracta els seus fills ni la seua parella, però aquest no és el tema. El tema és els que sí, i com es blanqueja, i com ens en desmarquem sota expressions com quin tarat i ens quedem tan amples.
7
