Foto: Ethermoon
A vegades cal, i em cal, dir un no ben fort. Que soni a prou. A mai més. Els deu dits de les mans delaten quantes vegades m’he entrebancat amb el mateix parany. A aquestes alçades més val que aprengui a estimar-me, a protegir-me. A escollir qui vull al costat i qui, malgrat tot, he de deixar enrere.
També em cal tenir al fons de la butxaca un no n’hi ha per tant, que m’estalviï fer-me mala sang. Lluny del verí. Del mal que només fa més mal. Més val que m’espolsi les mans, em posi les sabates, m’alci i faci camí. Ara per una vorera i ara per l’altra i ara pel mig: per mirar-me el món des de diversos cantons i així entendre’l de tres o quatre formes diferents.
És l’hora d’obrir l’armari i despenjar-ne un vestit llarg que m’arriba fins als peus. De posar-me’l, cenyit al cos, i sortir a ballar sota la nit. Que sonin cançons que gairebé havia oblidat. Que brindi amb tu per un motiu que improvisem, que ens l’inventem i ens faci riure. Que tot, no només ho sembli, sinó que també sigui més fàcil.
Em cal confiar en la vida, en cada porta que s’obre al davant, quan al darrere en tanco una que grinyolava massa. I fer que aquells dits que ahir comptaven les caigudes siguin els mateixos que avui ballen amb la lluna.
6
0
