Foto: Amanda López
Li ha caigut a terra. La sorollada ho ha delatat. L’ansa es converteix en deu o vint trossos petits que seran escombrats, no sigui el cas que algú els trepitgi i prengui mal. Et mirem pels cantons: encara serveixes, no et llencem. Tampoc et guardem a l’armari on hi ha les teves germanes. No sé per quina mena de raó quedes sola en un racó de la cuina, just al costat de l’aixeta.
Et miro i m’hi veig. En tu: una supervivent que no s’ha trencat del tot. I et reivindiques i et reafirmes i només per això encara m’agrades més. Quan m’he esquerdat també he intentat, malgrat tot, alçar el cap. Fins i tot et diria que algú m’ha salvat del precipici de les escombraries. Que també em governa aquest instint d’allunyar-me de les majories i tancar amb pany i clau un món fet de closques i ja sortiré i ens veurem després. Que també he esperat, cent anys i un dia, l’oportunitat de ser.
T’agafo. Els cinc dits al voltant del teu cos blanc. El cafè, la llet. Una mica de sucre. Els que no tenim ansa ens aguantem com podem. Amb sort deixem que algú, a l’últim moment, ens agafi amb pinces, o ens tiri una corda i amunt. Però saps què? Un bon dia trobem la manera de beure’ns de nou la vida a glops.
0
0
