El meu primer contacte amb la noblesa devia produir-se un dissabte a la tarda, assegut a la sala d’estar de casa davant un televisor en blanc i negre insensible a l’esplèndid tecnicolor de Robin Hood, Ivanhoe o Scaramouche. O potser era un dia entre setmana, havia acabat els deures i em disposava a devorar l’últim Mortadelo que m’havia portat l’avi, amb una nova història del Corsario de Hierro (el pas dels còmics d’humor als d’aventures, amb grafismes més realistes, va ser un dels trànsits més crucials de la meva vida).
 
Allà vaig descobrir tot un repertori de prínceps, comtes, ducs, marquesos i milords variats, tallats tots pel mateix patró: arrogants, superbs i despòtics fins al moll de l’os. Vivien indefectiblement a costa de parasitar els altres –el gruix de la població que no gaudia dels seus privilegis hereditaris–, uns altres que menyspreaven i l’existència dels quals toleraven només per poder aprofitar-se’n, mirant, això sí, de no barrejar-s’hi.
 
Aquells eren nobles antics i de ficció, però avui, centenars d’anys més tard, encara n’hi ha, i de ben reals (mai més ben dit). Ara, però, ja no es deixen veure tant, han canviat: després del que va passar a la Revolució Francesa van entendre que la dita aquella de les barbes del veí i les pròpies també podia aplicar-se als caps, i aquests no tornen a créixer. Així que alguns van haver de començar a practicar aquell enutjós costum plebeu de treballar, o almenys a fer-ho veure. I els que no van acceptar aital vergonya van decidir canviar d’estratègia i amagar-se una mica, renunciar a l’ostentació pública a canvi de mantenir els privilegis que els continuarien permetent viure sense fotre brot, xuclant sang en un confortable segon pla.
 
Em venia això al cap mentre, la setmana passada, veia Rodrigo Rato al Congrés declarant davant la comissió que investiga la crisi financera i bancària. Allà hi tornava a ser tot, ben a la vista: l’arrogància, la supèrbia, el menyspreu, en lloc de Rato podria haver estat Sir Guy de Gisborne o el mateix Lord de Benburry.
 
Malgrat haver ensorrat un banc, enfonsat l’economia d’un estat i perjudicat les finances de mig món, Rato encara no té cap títol nobiliari, però, si s’ha de jutjar pel seu comportament, ell deu pensar que sí. Vindria a ser un nou noble –la versió aristocràtica dels nous rics– i, esclar, haver de donar explicacions a una colla de plebeus que gosaven interrogar-lo públicament li va fer bullir la sang –que no deu ser prou blava– i no va poder estar-se de fatxendejar davant els representants del poble (aprofitant que no era per allà David Fernàndez amb la sandàlia).
 
M’imagino els nobles de debò, els d’alt i ranci llinatge, observant-lo des dels seus palauets amb una certa tendresa al començament (“mira com el noi els hi canta les veritats a aquella colla de desgraciats”), que anava mutant en preocupació a mesura que Rato s’anava embravint (“aviam si aquest passerell ens fa emprenyar massa el populatxo”), no fos cas que al final els somriures es torcin i se’ls acabi la bicoca.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix