El nom de les coses

Foto: Tim Mossholder

M’obsessiona una mica la precisió lèxica. Tinc la sensació que podria fer un ús més esmolat de la llengua, trobar sempre la paraula exacta que busco; aspiro a una perfecció lèxica espantosament platònica i inabastable, la qual cosa em fa sentir sempre que la meva capacitat expressiva és insuficient i imperfecta, que el que dic s’assembla al que vull dir tant com els retrats que em fa el meu fill de set anys s’assemblen a mi. Tot sona massa rudimentari. Les paraules no són aritmètica pura com jo voldria. La ciència de les lletres. Sí, home. Com que soc traductora, em barallo cada dia amb el meu arxiu mental de mots i m’encallo amb les frases més simples per trobar una manera que em sembli genuïna de dir-ho en català. Si em fes una targeta de visita, hi podria dir: buscadora de paraules.

Per exemple, quan llegeixo llibres i ensopego amb paraules que m’agraden, les apunto en majúscula a la guarda del llibre. És el meu mecanisme per tenir-les més a l’abast. Solen ser paraules que sé de sobres, però que no em venen al cap amb facilitat quan les busco. Ahir, per exemple, vaig anotar desguitarrar-se. No cal dir que si trobo una paraula que desconec, en busco la definició.

Cal saber el nom de les coses per fer-les més reals. El que no té nom no existeix del tot, no és un concepte sobre el qual es pugui debatre fàcilment. Una sexòloga em parlava un dia de la paraula clítoris i de com n’arriba a ser d’important perquè les nenes i les dones puguin referir-se amb exactitud a l’òrgan del plaer. Des que l’ús del terme s’ha estès i popularitzat la sexualitat femenina deu haver millorat, perquè ha pres consciència.

I d’entre totes les paraules, les que costen més de decidir són les que designaran un objecte o una persona —els títols, les marques dels productes, els noms propis—, perquè en poques lletres has de comunicar-ho tot. Puta societat mercantilitzada. Un títol o un nom diuen massa coses, i alhora no prou coses, d’allò que designen.

Durant un temps vaig omplir uns formularis per avaluar possibles noms de medicaments i evitar connotacions ofensives o risibles. Sí, algunes empreses han après dels errors del passat (Mitsubishi Pajero i companyia), mentre que d’altres continuen tirant pel dret: als meus fills els meravella això de Pixar, també que una aigua hagi tingut els nassos de posar-se Verí (ho sé, sense accent: tanmateix!) o aquesta pel·lícula de Ghibli que en japonès es diu Laputa.

També és el cas del meu germà. Li volien posar Lluc, però van emprovar el nom amb els cognoms i van desistir: Lluc Gurt Daví. Iogurt de vi. Per sort, se’n van adonar a temps. A mi em volien posar Pia, nom que m’encanta, però a la llarga s’hauria vist que jo de devota en tenia ben poc i hauria acabat tenint un nom en contradicció, com les Brunes que són rosses o les Eulàlies que quequegen. De petita detestava el meu nom, m’anava gran. Amb el temps he arribat a omplir-lo i la meva carloticitat ha quedat més que demostrada. (De fons, sura la idea estúpida que si m’hagués dit Marcel·la o Pia potser jo no seria ben bé com ara; són llargs els tentacles de la superstició antroponímica).

Tot això ve a tomb perquè fa uns dies que em barallo per decidir el títol d’una novel·la; ni més ni menys que la meva primera novel·la.

Glups.

Un em diu que els títols no són gaire importants, que després, quan el veus a les llibreries, t’hi vas acostumant i tots són bons, que el que compta és el que hi ha a dins. I clar: sí, és evident que el que compta és el que hi ha a dins, idiota del tot tampoc no soc. Però bé que quan posem nom als nostres fills no pensem «Tant li fot, el que importa és el que tindran a dins», sinó que ens hi mirem i molt. Una altra em diu que el títol que tenia pensat inicialment és un error, que l’he de canviar peti qui peti (i potser té raó, clar, hòstia, té raó o no? en té? o no?: setmanes dins d’aquest bucle). En canvi, també hi ha qui adora el títol inicial, és perfecte, diuen, quatre lletres, una paraula, és directe, deixa’t d’històries.

Així que elaboro una llista de vint possibles títols. En descarto deu i els altres els envio al cens de confiança i parts interessades perquè votin. El resultat no hi ajuda. Vot atomitzat. Sembla que s’hagin posat tots d’acord per triar-ne un de diferent cadascú.

N’hauré d’escollir un. Aviat. Molt aviat. Aconseguiré condensar-hi l’essència? Passaré altre cop la novel·la per l’alambí mental i aviam si en destil·lo un títol que emborratxi una mica, que tingui un punt agre i violent sense passar-se, i que emocioni i que faci venir ganes d’aturar-se i llegir la primera pàgina a peu dret a la llibreria.

Fins que arribarà el dia que entregaré la criatura en adopció al meu editor i la inscriurem al registre i ja només caldrà esperar que el que tingui a dins, sota aquell títol imperfecte, sigui el que ha de ser.