Foto: Hanaan Rosenthal
Quan començava a fer bo jo duia en una bossa de plàstic la sorra fina que havia fet la setmana passada, prou sorra per fer un tresor. Un tresor era el resultat d’un procés bastant elaborat que incloïa aigua i que al final quedava un bony lluent al terreny que quan s’assecava semblava un tumor de pedra i podia durar dies i dies si no passava que plovia o un senglar.
L’últim que fèiem cada setmana abans que tot tornés a començar solia ser, el diumenge, anar a la casa de Matadepera. El desplegament era mínim, just algun ingredient per a l’arròs, una muda per a mi i una per al Quim i coses de mare i d’àvia que no recordo perquè no m’incumbien –Rinobanedif?, un llibre?, ulleres de recanvi?
Mentre l’avi feia l’arròs a fora i jo el tresor, el papà resseguia muntanyes amb la Bultaco i la mamà i la baba eren amb les plantes mentre controlaven fins a cert punt que el Quim no s’esberlés res. Recordo sobretot dàlies, unes flors que si m’assabentés que es van extingir definitivament el 1983 no se’m faria gens estrany. El record d’aquella tofa fractal em surt de col·locar-lo al mateix calaix que El progreso –”ballenas desapareciendo por falta de escrúpulos comerciales”–, del Roberto Carlos, o la mort terrible del fill de la Romy Schneider.
L’avi respectava els ritmes de la vida i de les persones i parlava poc. Quan veia que jo feia coses amb les mans em mirava sense missatge, però segur que estava content de mi, perquè per a ell fer coses amb les mans era la manera de dominar el món i de dir qui era. Sabia fer coses realment importants. Tenia estris com ara destrals, martells i una enclusa, i sabia com fer-los servir. Sabia modelar el ferro, cargolar la fusta de boix i construir una llar de foc, i és de debò, no ho dic perquè ara faci bonic.
Quan l’avi veia que jo havia acabat el tresor o el que estigués fent amb fang, si estava sol moltes vegades em cridava i feia servir haver de menester. Hauré de menester més aigua, i jo n’hi portava; dues cebes, i jo les hi anava a buscar. Això, si feia l’arròs. Si feia els graons de pedra que baixaven al bosc de baix: mitja galleda de Portland o la gaveta per pastar el morter. Si érem al carrer Pare Llaurador amb les gallines havia de menester la llauna grossa per barrejar blat de moro i segó.
I si li portava més aigua o les dues cebes ja em quedava fins a l’hora de dinar al seu costat. No ens dèiem res, i mentrestant el Quim ficava la pilota a la cistella, el papà encara feia trial i la mamà i la baba podaven. Aleshores l’avi em deia que si després de dinar voldria baixar fins a Terrassa a peu amb ell.
No em menjaria ni un terç del plat d’arròs, i a cada badada de la baba, que és qui en realitat tallava el bacallà, hauria anat a mirar si el tresor emetia senyals que s’estava assecant –canviava de color, quan s’assecava, esclar, es tornava més clar–. Després recolliríem i l’avi i jo marxaríem a peu. Ell es ficaria la ràdio encesa a la butxaca de la camisa i escoltaríem tot el camí el Joaquín Prat dient qui guanyava i qui perdia. Trobaríem gossos perduts per la riera i ell els faria dos o tres tocs barroers al cap i ens seguirien una estona i de sobte ja no hi serien. I s’aniria fent fosc amb poques converses i dels trossos de camí sense persones passaríem als primers blocs de Terrassa i l’avi no duia la quiniela a sobre i no recordava si havia posat una ics al Betis, que acabava de marcar.
Arribàvem al centre de Terrassa negra nit i tot ple de gent que sortia del Sant Esperit, perfums, famílies de tota la vida i talons, i nosaltres, aquella estona. Mai ens vam explicar ni remotament qui érem. Era l’avi, feia olor de romaní i a casa la mamà banyava el Quim, la baba batia els ous de la truita amb pa amb tomàquet i el papà em deixava posar les botes de trial mentre ell es dutxava.
@esierraserra
3
0
