​Només quan va endavant

Foto: Andrea Jofre

No en sortirem millors, d’això. No, hi torno: no en sortiré millor, d’això, què sé jo de la vida dels altres. Matxucada i cansada, en sortiré, experta en fer recàlculs vitals i reforç de matemàtiques de primària, però l’únic creixement personal criat en estat d’alarma serà el que càpiga als pantalons que ja no em corden.

Ja hi crec, en treure el millor de les crisis i les hòsties, ja m’ho mirava així, abans, però aquest fangar m’ha atrapat amb la feina enllestida i la musculatura feta a domesticar-me els estirabots i la fressa que em passa per dintre. No em calia, ara, de veritat, i estic emprenyada, que és inútil, amb aquest no-res que passa, que és mentida perquè passa el temps, i les hores viuen, i la gent es mor, també la meva. I hem acotat el cap i la vista només arriba cap on ens apunten els peus, no cap on van. Anar, anar, no van enlloc i la bicicleta té estabilitat només quan va endavant.