Només una trucada

–Males notícies: la Terra està a punt d’explotar.
–Oh, no.
–Per sort, tu ho pots evitar. Només has de fer una trucada de telèfon.

Una trucada i ja està. Sembla fàcil. Si no ets introvertit. El responsable de fer-la es mira el telèfon. Se’l remira, se’l torna a mirar. He de fer una trucada, he de fer una trucada. La Terra explota.

Et vas enamorar d’aquesta història en vinyetes abans d’entendre que no tothom l’entenia. Abans de recordar que hi ha gent a qui no fa por trucar per telèfon. És més: hi ha gent a qui despenjar i marcar un número fins i tot li ve de gust.

Sí, ja ho saps, ets periodista i se suposa que els periodistes es dediquen a fer trucades. A contracor, en el teu cas. Per mail, sempre que pots. Et vas decantar pel periodisme perquè t’agradava escriure, no pas perquè t’agradés perseguir declaracions.

“Introvertida, tu?”, et diu algú. A veure: no vas néixer ahir ni abans-d’ahir. Arriba un moment que aprens a gestionar la fòbia social. Però el teu infern és una festa d’aquelles on absolutament tothom –menys tu– sap què dir i què fer i amb qui parlar. Vas amb cascos pel carrer per no haver de saludar coneguts. T’amagues de la gent, també de la que et cau bé. Fer una trucada se’t fa més costa amunt que fer una factura, que ja és dir.

La sociabilitat t’esgota, et buida. Et cal estar sola per recarregar piles. Et sedueixen les converses llargues només quan són diàlegs entre tu i jo. Si sou dos, no calles. A partir de tres, no parles.

“Virtualment, ets molt oberta”. Exacte: virtualment. Quan hi ha una pantalla entremig. El Facebook és el paradís dels introvertits. Podeu ser sociables, podeu tenir cinc mil amics. Podeu, al·leluia, semblar normals. Et veus ben capaç de salvar el planeta (i les foques del món del costat, de propina) si el que has de fer és repartir uns quants “m’agrada”.

Però, pel bé de tots, sisplau que no et toqui fer cap trucada.