Només una trucada

El Facebook és el paradís dels introvertits: podeu ser sociables, podeu tenir cinc mil amics



–Males notícies: la Terra està a punt d’explotar.
–Oh, no.
–Per sort, tu ho pots evitar. Només has de fer una trucada de telèfon.
 
Una trucada i ja està. Sembla fàcil. Si no ets introvertit. El responsable de fer-la es mira el telèfon. Se’l remira, se’l torna a mirar. He de fer una trucada, he de fer una trucada. La Terra explota.
 
Et vas enamorar d’aquesta història en vinyetes abans d’entendre que no tothom l’entenia. Abans de recordar que hi ha gent a qui no fa por trucar per telèfon. És més: hi ha gent a qui despenjar i marcar un número fins i tot li ve de gust.
 
Sí, ja ho saps, ets periodista i se suposa que els periodistes es dediquen a fer trucades. A contracor, en el teu cas. Per mail, sempre que pots. Et vas decantar pel periodisme perquè t’agradava escriure, no pas perquè t’agradés perseguir declaracions.
 
“Introvertida, tu?”, et diu algú. A veure: no vas néixer ahir ni abans-d’ahir. Arriba un moment que aprens a gestionar la fòbia social. Però el teu infern és una festa d’aquelles on absolutament tothom –menys tu– sap què dir i què fer i amb qui parlar. Vas amb cascos pel carrer per no haver de saludar coneguts. T’amagues de la gent, també de la que et cau bé. Fer una trucada se’t fa més costa amunt que fer una factura, que ja és dir.
 
La sociabilitat t’esgota, et buida. Et cal estar sola per recarregar piles. Et sedueixen les converses llargues només quan són diàlegs entre tu i jo. Si sou dos, no calles. A partir de tres, no parles.
 
“Virtualment, ets molt oberta”. Exacte: virtualment. Quan hi ha una pantalla entremig. El Facebook és el paradís dels introvertits. Podeu ser sociables, podeu tenir cinc mil amics. Podeu, al·leluia, semblar normals. Et veus ben capaç de salvar el planeta (i les foques del món del costat, de propina) si el que has de fer és repartir uns quants “m’agrada”.
 
Però, pel bé de tots, sisplau que no et toqui fer cap trucada.
 

Comentaris

    Marta Turon Octubre 19, 2016 4:58 pm
    No sé si parles de tu mateixa o d'algú altre que t'és proper. En recordo un altre en que explicaves quan erets petita i amagaves les teves notes i feies veure que no sabies per tal de ser acceptada. I ja van dos. Dos dianes en la meva vida. Potser és que a vegades pensem que estem sols en les nostres "rareses" i veure-les descrites en paraules d'algú altre et reconforta. Només dir que jo també volia ser periodista perquè m'agradava escriure, no per fer reportatges de guerra i anar a cobrir l'actualitat a qualsevol racó de món. I algú em va dir "Periodista tu? Si ets massa tímida per ser periodista!" I m'ho vaig creure i vaig renunciar al meu somni. I ara escric per mi mateixa, no agafo el telèfon si no és estrictament de vida o mort i agraeixo infinitament que algú inventés el mail, el whatsapp i el facebook. Gràcies per fer de les meves manies una cosa més quotidiana i "acceptable" del que jo creia.
    Jordigar1 Octubre 19, 2016 6:54 pm
    Totalment identificat , un clon, pànic devant el telèfon

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...