“No volveremos a la normalidad porque la normalidad era el problema”, adverteix un grafiti lluminós a Xile, dalt d’un edifici. Entenc que no està realment instal·lat allà dalt, que és un muntatge, però fa el seu efecte i il·lumina fins aquí, esquitxa miralls a l’altra banda del món.
Alguna cosa no va bé, fa temps que ho sabem quan ens hi mirem, en aquests miralls, tinguin forma de pantalla de mòbil, aparador a peu de carrer, cristall de gratacels o paret d’ascensor que ens fa creure que pugem al setè pis quan en realitat no, que no ens n’havíem adonat però estàvem baixant, que algú des de la planta baixa havia picat abans que nosaltres i mentre miràvem com ens queda el serrell anàvem baixant i baixant i resulta que tornem a ser arran de terra i ens costa mirar amb perspectiva, amb mirada llarga, esbrinar com s’entrellacen alguns mals, causes, efectes, anormalitats.
No és normal que hi hagi 3.800 persones sense llar en aquesta ciutat amb més de 10.000 habitatges buits. No és normal que el 90 per cent de les grans empreses tinguin diners a paradisos fiscals, sabent que això equival a robar. No és normal que mengem aliments de milers de quilòmetres enllà, mentre l’escalfament global afecta al 98 per cent del planeta i la contaminació atmosfèrica causa entre 6 i 7 milions de morts prematures cada any. No és normal tampoc que cada any es malbaratin 1.300 milions de tones d’aliments, mentre gairebé 2.000 milions de persones pateixen fam o desnutrició. No és normal que una de cada tres dones hagin de patir violència física o sexual al llarg de la seva vida. I tants altres noésnormal.
Lafede celebra els seus trenta anys posant energies en la coordinació de les oenagés, en assenyalar causes (se’n diu capitalisme) i solucions. Aquests dies ens recorden que cap possible solució serveix de res si no conté mirada àmplia que connecti problemàtiques i si no és en clau de justícia global. I a mi m’han fet preguntar-me per a què serveix la normalitat. Potser per fer-nos saber que és mentida.
