La nostra culpa de cada dia

Foto: Thomas Hawk

Quan eres petita no hi havia bolquers d’un sol ús ni assecadores ni microones ni tovalloletes humides. Vas créixer sense anar a l’escola bressol ni al casal d’estiu ni a deu activitats extraescolars per setmana. La teva mare no tenia excusa per aparcar-te enlloc, pobra dona: per imperatius de l’època, exercia de mestressa de casa, i es feia càrrec ella sola de la criança dels fills (el teu pare treballava de sol a sol i arribava que vosaltres ja dormíeu).

Semblaria que pujar un fill era més difícil, més esgotador o més absorbent fa quaranta anys que ara, amb tantes comoditats a l’abast i amb parelles que eduquen els adults del futur a quatre mans i dues veus i dos cervells. O això diuen. Però la teva mare tenia un avantatge de pes: ella no se sentia tan culpable.

D’una banda, estava amb tu tot el sant dia, sense abandonar-te per anar a guanyar-se les pessetes qui sap on. De l’altra, en aquella època els fills es tenien perquè tocava i s’educaven sense tants manuals ni models de criança (ara: molts pediatres dels setanta donaven consells erronis que les mares seguien al peu de la lletra per respecte a les bates blanques).

Els teus pares es van equivocar com tots, però no tenien la sensació d’estar fent les coses malament. Avui en dia costaria trobar un pare o mare convençut que fa les coses bé. Si un despistat es considera bon pare dels seus fills, de seguida topa amb algú disposat a minar-li l’autoestima.

Tant si deixes plorar els fills com si els agafes a coll perquè no plorin, avui la culpa dels plors infantils és de les mares que els han parit, i no dels nens que ploren perquè sí. Uns et culpabilitzen si els deixes plorar i els altres et culpabilitzen si els mimes massa. Només li faltava això a la tendència a sentir-te culpable que tu (i tantes dones com tu) ja portes incorporada de sèrie. Ets atea en cos i ànima, però carregues la culpa cristiana amb una força capaç de moure més muntanyes que la fe.

En un moment de debilitat, penses que tornaries als bolquers de roba i a les pinces d’estendre i a la cuina de foc lent, i que fins i tot renunciaries (que ja és molt renunciar) a les tovalloletes humides, si a canvi et desempalleguessis d’aquesta culpa tan malparida que t’impedeix anar pel món amb seguretat i alegria. Aquesta culpa tan malparida que sovint et fa venir ganes de plorar. I a tu ningú t’agafa a coll per consolar-te.