Intenten salvar-se. Reben crits, bales, pals i cops d’escut, en paraules de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen (estrany concepte escollit, defensa que no respon a cap atac, ans al contrari: l’escut és l’atac).
Intenten salvar-se. Els mirem des de l’altra banda de la pantalla, des de la norma. Ningú per aquí busca ja salvar-se. Ningú sembla saber-se amenaçat ni en guerra.
Mirem les seves boques assedegades i no recordem la set. Ni la dels nostres grans abans-d’ahir, ni la que avui podriem sentir sense l’anestèsia de l’abundància, set que serien ganes, reconeixement d’una necessitat, activació per resoldre-la. Beure aigua, renovar la vida. No deixar-nos morir així.
Mirem les onades contra la pantalla, provocades per forces marítimes o per bales que guardes fronterers disparen a l’aigua. Quina estampa més aliena. No recordem la mar, des d’aquesta bassa on surem fa anys. Quieta, estancada, llisa com una pantalla. Sense onada, sed, ni desig.
Piquen a la porta. Piquen a la pantalla. Que ningú no contesti, fem-nos (més) els morts, que pensin que no hi ha ningú, a casa. Potser és que realment no hi ha ningú, a casa.
Però si algú de nosaltres recorda la set, ai. Però algú de nosaltres recorda que això és una guerra, ai. Sona Vetusta Morla:
