L’ocurrència de l’escala

Foto: Jaredd Craig

Sempre m’ha passat igual: se m’acut res, un pelet tard la resposta adequada a una frase ofenedora. Parlo en persona, per escrit és una altra història. Per escrit me’n surto prou bé, llàstima que el món sigue en tres dimensions i no en les dos que ofereix el paper en blanc. El que us deia, si una senyora em diu “mira que a mi el teu llibre no m’agrada però com que veig que vas vestida tan mona, ara ja m’agrada més”, m’agafa per callar mentre penso què collons diu i mig somric com una pàmfila, suposo que presa d’una educació subconscient, catòlica i retrògrada en què les nenes havien de ser bones nenes i no contestar, o simplement potser només i mal que em pese, perquè tinc un retard important en l’art de la rèplica. I punt.

Això sí, després, en arribar a casa, us puc fer una llista interessantíssima de respostes possibles que aquella senyora que ni tan sols deu ser conscient que es mereixia un moc com una casa de pagès no rebrà mai.

Tot això ho dic perquè érem a la classe del taller d’escriptura i parlàvem d’aquesta sensació tan desagradable que se t’ocorri què dir just quan ja has marxat. Jo, com a experta en la matèria de contestar a destemps, estava proclamant que li hauria hagut de dir miri, senyora, vagi-se’n vostè a la santíssima merda, quan una de les alumnes va dir sí! L’esprit de l’escalier!

Es veu que això tenia un nom. L’esprit de l’escalier, o com diríem a Amposta, l’ocurrència de l’escala. Que vol dir –per si no ho heu deduït a hores d’ara– que se t’ocorri la resposta enginyosa quan ja ets a baix de l’escala.

Llavors m’assabento que va ser Paul Valéry el primer a associar la totalitat de la literatura a una “vasta venjança de l’esprit de l’escalier“. Té tot el sentit. Escrivim quan ja és tard per dir les coses a la cara. Escrivim per covardia, darrere la pantalla d’un ordinador o de les tapes d’una llibreta ronyosa. Perquè hem necessitat més temps, perquè no som tan brillants com els actors a les pel·lícules o com la imaginació mateixa des de la tranquil·litat del coixí del nostre quarto. I sobretot, perquè necessitem escriure allò perquè no ens cremi a dins.

Per sort, aquest esprit de l’escalier passa a gairebé tothom. Per sort, la vida no ve guionada i tots fem el que podem. I per sort, a vegades, i només a vegades, això que ens crema a dins i necessitem escriure són paraules que no volen venjar res.