Foto: Kelly Sikkema
Avui tinc l’oportunitat d’escriure alguna cosa sobre aquest any nefast, el més insultat de les nostres històries recents, just abans que s’acabi. Ho faig des del menjador de casa mentre al celobert dos operaris m’arreglen el termo, que es veu que cada ics anys s’espatlla i s’ha de canviar, hi hagi pandèmia o no. No m’agrada escriure si hi ha gent per casa però és culpa meva, això, he deixat el text per a l’últim moment per temes que molts consideren temes de dones. Ahir un conegut em deia: “Perdona, he estat out uns dies per temes amorosos”. De seguida vaig pensar (de fet, és possible que fins i tot l’hi digués): “Pensa que sempre podria ser pitjor: podries estar out per temes amorosos i a sobre tenir la regla”.
Estic convençuda que en aquestes dues setmanes de Nadal hi ha més gent plorant d’amagat que fumant d’amagat (i mira que hi ha gent que fuma d’amagat). Aquests dies s’asseuen a les taules totes les absències de cada casa, apareixen puntuals les antigues ansietats de cadascú, es fan regressions absurdes i inevitables i sona música trista i lànguida pels carrers i si és alegre, pitjor. La música alegre de Nadal és com veure plorar un pallasso.
Malgrat això, ahir vaig aconseguir recuperar un bocí d’antiga normalitat fent un vermut a la una del migdia en una terrassa del meu poble oberta exclusivament en aquesta nova franja legal. Per uns moments, tot semblava normal, és a dir antic. El propietari va deixar caure una cosa important, comentant la jugada: “No s’acabarà ara el malson però, mentalment, almenys, deixar enrere este any diràs que dona ànims, no?”. I vaig pensar (i és possible que fins i tot l’hi digués) que tenia raó, que també estaven començant a vacunar i que això donava esperança.
La reflexió potser seria que per primera vegada la humanitat sencera s’ha posat d’acord en una cosa: que el 2020 ha estat un mal any, un any de puta pena si m’ho permeteu, però de seguida sortirà algú per Twitter a rebatre’m que segons per on t’ho miris, perquè hi ha gent que s’ha fet d’or, o que quant a l’avenç científic ha sigut un gran any. D’acord, ja em rebato jo mateixa i així no m’he de discutir amb ningú per les xarxes, que són un altre element que genera ploradors d’amagat, com el Nadal.
Vaig acabant, que m’he d’anar a comprar el vestidet i les sabates de tacó i a reservar taula per a la revetlla de cap d’any. No sense abans dedicar una oda a l’any que ens ha fet millors i pitjors persones.
Oda al dos mil vint
Si fossis una olor, dos mil vint,
series olor de ranci,
d’esquifit,
de baieta,
d’aigua bruta.
Si fossis un color,
series el marró
del mal de ventre.
Si fossis una cançó,
per més terrible que sigui,
series la infame
Resistiré.
I si haguessis de ser una frase irònica
series tot anirà bé.
Dos mil vint,
que has ensenyat a les iaies
a fer videotrucades,
i a morir-se soles
en residències.
Tu que has format exèrcits
de polis de balcó.
I ens has vestit a tots
amb les boques tapades
i ulls de desconcert.
Te’n pots anar a prendre pel sac,
any del confinament.
Endús-te els antivacunes,
ja que marxes.
T’acomiadem
amb la mediocritat que mereixes:
amb nadales que sonen amb veus
de nens amb timbres
molt aguts i altaveus dolents
pels carrers plens de gent
amb mascareta i llums blaves,
que en arribar a casa
abans de fer amb molta cura
el sopar de Cap d’Any
per ells sols i pel seu gos
ploren d’amagat
i fumen al balcó.
3
1
