Cambres pròpies
La paraula imprecisa
Em pregunta què és, per a mi, estimar
Per si ve el fred
Tornaran els mesos en què l'aire pesa menys i sembla que tot sigui per sempre
L’espantaocells
També em vaig sentir una mica sol, i quan vaig deixar la feina encara més
Per què viatjo sola
Em fa l’efecte que sempre estic acompanyada
Tinc panxa
Cada dia una miqueta més, una miqueta més i com més creix més il·lusió em fa
Llum a la foscor
Una brillantor petita a l’aigua em fa somriure
La infermera
"Posa injeccions si et portes malament", diuen mestres i criatures
En el pensament d’algú
On ens parlem i toquem sense tocar-nos ni parlar-nos
Les persones que encara no
Potser t'hi creuaràs en un viatge, o un dia baixant les escales
Les coses sentides
Collir figues és explicar una història. O dues. O moltes
Recordar el futur
Perquè el passat és el que és, no se’n pot canviar ni una coma
Un tu i un jo
Són joves i s’estimen i no tenen res però ho tenen tot
Pardals de juliol
Es poden permetre aquesta petita treva d'unes poques setmanes per jugar i meravellar-se amb despreocupació
L’art de decidir
La imatge que es deriva de les primeres impressions costa molt de canviar
Vine, vida nova
I com més lluny, menys pesa tot
Museu d’història natural
Que és impossible que després de tot no passi res
Digue’m la veritat sobre la tristesa
Quant pesa? Dos quilos o bé set nits?