El paral·lex

La vaig agafar i el papà feia anar el regle amunt i avall i jo volia tantes coses alhora

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Kendrick Hang


La Milena Busquets ho diu de les persones que sovintejaven casa seva quan era petita, que el Quino li feia dibuixets i la Matute li explicava coses sense estil volgut, jo només ho puc dir de la taula inclinada on el papà dibuixava cases i edificis i fàbriques sobre un tamboret molt alt que rodava. Coses que veus de petita a casa i que són normals fins que vas a una altra casa i a una altra i a una altra i els pares no dibuixen res sobre cap taula inclinada perquè no en tenen.
 
El papà és al pis de baix solia ser sempre la resposta, si no era a l’enginyeria o a Cork. Just sota el 5è 4a nostre, on vivíem, hi havia el pis de baix, el 4t 4a, amb el despatx del papà al fons i l’habitació amb el meu piano just a l’entrada, entrant a mà dreta. El papà és a baix, i si era l’hora de sopar anàvem a aquell quarto, que queia just sobre el seu despatx, i picàvem de peus a terra fort. Quatre minuts i era a taula.
 
Si era dissabte a la tarda d’hivern i encara faltava una estona per anar a missa però ja era fosc i el papà era al pis de baix jo hi anava segur. Era molt diferent baixar per estudiar piano que baixar per anar a veure el papà.
 
Què fas. La planta baixa d’una fàbrica. Què és això. Les columnes, es marquen així. Puc fer la creueta de dins. No, chata, és 0.2.
 
Si jo era al seu costat era més fàcil que s’equivoqués, i jo volia de manera força invariable que s’equivoqués perquè agafava la gillette i rac-rac, rac-rac, amb aquelles mans tan enormes i aquells dits i ho feia finíssim i sempre rascava només el tros de l’equivocació, que podia ser un mil·límetre i prou. Podia bufar el polsim que feia el paper vegetal, però no ho feia: si alguna mica de saliva queia al plànol sobre una ratlla de Rotring, imagina’t. No, agafava un raspall llarg com una sabata d’home amb un mànec i escombrava la pols amb moltíssims jocs de canell perquè cap partícula quedés enrere i, un cop fora de la superfície de dibuix, acostava la paperera a la vora de la taula inclinada i amb un pèl menys de cura, però encara amb molta, hi feia caure els últims testimonis de l’errada. Era com esborrava tinta.
 
I un cop cada molt temps havia de fer una cosa excepcional. La taula inclinada tenia sempre incorporat el paral·lex, un regle llarg com la taula mateix. Bé, gairebé. Que anava de banda a banda i sempre havia d’estar paral·lel del tot, no més o menys, no bah, ja està bé, no: paral·lel perfecte a la base de la taula. Perquè això passés calia que una sèrie de –en diré minipolitges planes– minipolitges planes muntades als extrems del regle funcionessin de manera coordinadíssima al llarg d’uns fils de niló tibants com filferros que emmarcaven la taula inclinada a dreta i esquerra totalment perpendiculars al regle i a la base de la taula. Si es llegeix a poc a poc no costa d’entendre.
 
Un cop cada molt temps el niló feia figa i el papà havia de canviar-lo i això era una bona estona, buidava tota la taula, en treia el regle, els fils, aprofitava per netejar-la, la taula, i quedava una superfície immensa de color verd pastel que m’impressionava molt més que la idea de veure un home despullat que em vindria al cap anys més tard.
 
Un dels dies que on és el papà i és al pis de baix i hi vaig, la gillette era a la banda dreta de la taula inclinada, que és on jo em posava sempre per fer les preguntes. La fulla era perill tota ella, tan prima i flexible i freda, i la vaig agafar perquè ningú m’ho havia prohibit mai perquè no era la mena de nena que es talla o beu lleixiu. La vaig agafar i el papà feia anar el regle amunt i avall i jo volia tantes coses alhora. Que s’equivoqués, el plànol ple de polsim, que canviés el paral·lex, veure la taula neta… que la lògica em va dur irremeiablement a tallar el niló amb la gillette. Diria que ni va tocar el fil, el metall. El soroll va ser net i molt agut, i en qüestió de segons el regle va deixar d’obeir l’horitzontal absoluta i el papà em va dir que feia tant de temps que s’esperava que allò passés que, al capdavall, agraïa que hagués passat, perquè t’asseguro, em va dir amb aquells ulls de color verd oliva que té, que no tornarà a passar, chata.

@esierraserra

Comentaris

    Juak Agost 3, 2015 11:37 am
    No tinc paraules. Han passat molts anys i ho recordo exactament igual Moltes gràcies Espe.

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...