Paraules així

Que una mestra de parvulari em digués davant de tota la classe “ets la persona més mal educada del món” em va costar no sé quantes sessions de psicòloga quaranta anys després. Ni revivint l’episodi per escrit el vaig acabar de pair. Que el meu cosí em deixés anar, aquella tarda d’agost a la platja gran, “la Merche et dona mil voltes” encara em remou la panxa ara. Ell i la seva sinceritat adolescent van córrer cap a l’aigua i el que quedava de mi es va enfonsar damunt la tovallola verda, amb l’autoestima a l’Antàrtida.
 
Quan ja m’havia fet gran i donava classes a la facultat, l’A. em va etzibar al seu despatx un “ets tan perfecta que fas fàstic” que em va partir pel mig, ja veus quin elogi més enverinat. Aquell dia vaig sentir que la carrera acadèmica no m’estimava prou, i al cap d’un parell de mesos vaig renunciar –amb una altra excusa– a la plaça com a professora de gèneres d’opinió, una de les millors assignatures de periodisme. A canvi vaig escriure una novel·la en què un personatge etziba a la narradora, a la pàgina 81, un ets-tan-perfecta-que-fas-fàstic que la parteix pel mig.
 
Però hi ha hagut més dies i més frases. Una vigília de Sant Jordi em vas regalar un “dona’m la mà i caminem agafats i vigilem de no caure”: m’ho vaig creure tant que gairebé se’m va fondre la por. I tres dies abans de Nadal, vaig rebre un “t’ensenyaré si cal les portes de l’infern però no deixaré que t’hi quedis”: et ben asseguro que durant un instant em vaig saber salvada.
 
I avui m’obligo a recordar més sovint els dona’m-la-mà-i-caminem-agafats, perquè són paraules així les que em faran surar quan l’univers sencer s’enfonsi tant com jo mateixa en aquella tovallola verda que va tenir una segona vida en forma de draps: s’aprofitava tot, a casa dels pares. Dona’m la mà i caminem agafats, amor, que tocarem el cel amb els palmells i només serem petons i menysprearem l’infern com si no fos ni una llegenda urbana.