Quan siguis una mica (més) gran potser et contaré que recordo cada minut del dia que vas néixer. Matí de rams amb sol i núvols flonjos, falsament innocents. Criatures amb llorers i palmons al pati de la parròquia, als carrers i a les places. Gent mudada, en una església més que en l’altra, i jo amb texans i vambes, dels meus diumenges d’ara, de xicotet. (Abans, el dia de rams em posava sempre el vestit blanc dels diumenges i l’àvia em renyava una mica, Van a creer que tiene éste nomás, però me’l tenia sempre a punt, polit i planxat, i em mirava mirar-me al mirall i trobar-me bonica per un dia.) Et diré que recordo el sol a la plaça de les Palmeres i la pluja sobtada al carrer d’Aragó a mitja tarda. Un misteri al pòsit d’una tassa de cafè. La mare –perdona’m si no puc, avui, venir-te a veure. El te de fruites i un dònut de xocolata a casa de l’amiga. Et diré que recordo l’hora exacta que vas néixer, i l’hora d’abans, i la d’abans, i la d’abans. El nus desfet a dins de les costelles. El plor i el somriure anant i venint com els núvols d’aquest dia capritxós, com el sol i la pluja. I ell que em truca i m’ho conta –et conta, et diu, et fa lloc per estimar-te ara i sempre, com era en un principi i pels segles dels segles. Em truca i et diu i tornem a ser tots dos dins d’un mateix ventre, i tu que has lluitat per venir, i nosaltres que continuem lluitant per ser-hi. Per no deixar mai, passi el que passi, de voler ser-hi –de voler ser.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
