El pati

Quin goig no haver d’escoltar constantment llocs comuns ni paraules que esborronen pel seu mal ús

Foto: Mhlangani Banda


El pati de cameva no és particular; quan plou es banya, com tots els altres. En realitat no és un pati. Més aviat és una terrassa, una terrassa més gran que tot el pis junt. No hi tenc gaire intimitat. Davant per davant hi ha un edifici bastant alt, amb la façana pintada de color verd. Però, així i tot, tenc la sort que una fila de plàtans separen l’avinguda en dos carrils, i quan creixen prou serveixen de barrera que fa que només em puguin veure des dels pisos més alts. Al meu pati –que no és particular– hi conviuen plantes que ja tenia al balconet del pis on vivia fa vint anys amb altres que hi han anat arribant progressivament. La buguenvíl·lea és la més antiga, com el meu cor. No he aconseguit surar-la del tot. A hores d’ara ja hauria de ser capaç de cobrir tota la paret més gran i fer aquella espècie de ramells, com plomalls, que es veuen a l’estiu a segons quins llocs durant els passeigs dels capvespres. M’encanta el seu color vermell encès. Però, és clar, si és el meu cor, és impossible que pugui comptar amb aquesta complicada capacitat, per a la qual caldrien nombrosos esforços voluntaris (i potser també involuntaris, no és així?).
 
Ara per ara hi tenc ciclàmens, un ficus, mirra, una corona del bon Jesús que em regalà el pare, un hibisc rosat i algunes altres més els noms de les quals desconec. Els patis donen vida. Sobretot si els mires i trobes que estan ordenats, com el llenguatge. Quan no has de fer cap esforç ni parar especial atenció per entendre les coses. Si llegeixes qualsevol text o escoltes parlar algú i notes que tot segueix el seu trajecte natural, sense haver de returar-te en cap moment a prendre alè ni tornar enrere perquè no t’assabentes de res, et sents tan serè i a pler, que gairebé una llagrimeta et surt a camí sense voler. Quin goig no haver d’escoltar constantment llocs comuns ni paraules que esborronen pel seu mal ús –molt sovint abusiu–. El dia a dia, brutal, de cara a, m’ha impactat molt (un llibre, una pel·lícula, un fet…), sí o sí, posar en valor, a peu de platja, en pla, tolerància zero, com a que, empoderar, visibilitzar, i més brutal, i més sí o sí, i el dia a dia…
 
Quan obr les persianes cada matí i mir el pati –que no sé si he dit que no és particular, perquè quan plou es banya, com tots els altres–, m’agrada que estigui net de fulles que ha duit el vent. Fulles com bullying, coaching, fair play, link, spam, sponsor, fake, rating, staff, workshop i tantes altres. Però com que cada dia n’arriben més, d’aquestes, no em queda més remei que posar-me els guants de jardinera, agafar una bossa i sortir a treure-les d’enmig per tirar-les al fems. No hi ha manera que em deixin tranquil·la i passin de llis. Es veu que els agrada, el meu pati que, per cert, no és particular. I no hi ha dia que, abans de tancar les persianes quan es fa fosc, no em trobi que la brisa lleugera del dia o el vent que bufa fort ara a l’hivern no m’hagi deixat, sí o sí, algun brunch, denim, feed back, gadget, homeless, outlet, password, spoiler, take away, tuning, vintage o wearable. Brutal, tu. La llista és mil vegades més llarga que la dels llibres de l’Antic Testament. Em sembla que de cara a l’estiu, si la buguenvíl·lea continua sense a florir, tancaré la porta del pati amb pany i forrellat i que sigui el que Déu vulgui.  I, si de cas i amb molta calma, em cercaré un pati nou, però que sigui ben particular.

Comentaris

    Anònim Gener 22, 2020 2:34 pm
    Els teus escrits m'agraden molt. Enhorabona..¡¡¡

Nou comentari

Manuel Forcano
I dins el pit / el vol d'un ocell a qui ha defallit sota les ales / l'aire
Més entrades...