Per fi és aquí. La setmana d’anar a buscar tions, de plantar arbres de plàstic a les sales d’estar i figuretes absurdes que fa quasi un any que estan mal tancades dins d’una capsa dins d’un armari. Figuretes d’un senyor nòrdic amb sobrepès i barba blanca vestit de roig. Flocs de neu ampliats, molts de flocs de neu ampliats com si a l’hivern nevés mai al Delta, que no. I rens, com si els senyals de trànsit n’anunciessin cap mai. Pinyes absurdes tenyides de daurat o de plata. Figuretes d’advent, de camells, d’ovelles, de pagesos i un català acotxat amb el cul a l’aire i una tifa traspuntant-se-li entre les anques, per què no. Estrelles, boles granat brillant tot i que ara es porten potser més les granat mat. I llaços. I missatges infantils a les finestres i corones a les portes.
Em pregunto per què ho fem, any rere any, sobretot en les cases on no hi ha criatures, perquè si n’hi ha la resposta és tan evident que no ens entretindrem a explicar-la. Em pregunto per què un dia d’aquests trauré el temps i l’energia que no tinc per desempolsar aquella mateixa caixa que desempolsava cada pont de desembre ma iaia i decoraré el pis com si anés gaire o gens amb mi. No ho sé. Me l’imagino a ella, que ja fa anys que és morta, que en fa encara més que vivia en aquest pis amb mon iaio, els dos tot sols, i suposo que s’inventava l’entusiasme, fabricava la il·lusió, posava d’excusa els nets o qualsevol cosa frívola com ara a esta època és lo que toca i vestia la casa de festa i ho feia i au.
Fa dos dies érem a dos mil dinou i en dos dies més serem al vint-i-dos sense haver assimilat la sacsada d’entremig. Potser la fe és això: decorar la casa encara que no sentis res, confiant que tard o d’hora arribarà Nadal.
