Els perills de la contraconcepció

Foto: Benedikt Geyer

A certa edat, caldria tenir un úter superdotat per quedar-se embarassada amb líquid preseminal, seria un miracle. M’ho vas dir tu, que ets una experta en el tema, i jo, que tinc aquesta dèria de llegir-ho tot al·legòricament, vaig pensar que pel món s’escorren també centenars de milions d’idees preseminals que amenacen de prenyar-nos contravenint les lleis de la probabilística.

Sort que tirem de mètodes anticonceptius. Sort o no tanta sort, perquè per culpa dels preservatius mentals que gastem amb prodigalitat, massa projectes se’ns fan inconcebibles. El làtex impermeabilitza la verga de les idees i no permet que se’ns implantin al cap per prosperar.

Cadascú té el seu kit de realitats inconcebibles: Canviar d’ofici als quaranta? Trencar el matrimoni? Començar a escriure als seixanta? Enamorar-se d’algú inimaginable (un home que porta massa polos, una moderneta insuportable, una persona del mateix sexe)? Abandonar el culte ancestral a la monogàmia? Deixar-ho tot per anar a córrer món? Tenir un fill? No tenir-ne cap? Hi ha preguntes que la nostra lògica interna ens insta a descartar gairebé per impuls.

Fins i tot, quan algun d’aquests espermatozous s’esmuny del nostre control i aconsegueix penetrar en nosaltres després que hàgim incorregut –mai més ben dit– en irresponsables pràctiques de risc, sempre ens queda la pastilla de l’endemà per avortar qualsevol possibilitat d’engendrar noves opcions vitals. Tot ens empeny a la perpetuació del que ja és, del que ja som, i amb els anys –«a certa edat» que dius tu– cada vegada és més improbable prenyar-se, fins que arriba un punt que ens tornem estèrils, evolutivament inútils, incapaços de fer avançar la vida, i ja només som allà per aturar-la amb el nostre immobilisme anticonceptiu.

Ara bé, us he d’advertir d’una cosa. Ja us podeu obcecar tant com vulgueu amb la planificació familiar, que un dia potser us trobareu expulsant un DIU trencat i, de cop, tot el que semblava inconcebible ho tindreu vertiginosament a tocar.

Després d’afirmar que seria un miracle, encara vas afegir: però no seria el primer miracle que veig. Llancem-nos, doncs, a copular a pèl sense marxa enrere, a veure si així ens parim una vida ben fecunda.