Però m’agrada

Durant un mes hem tingut a l’abast els millors actors i directors, convertits en herois i malvats

Foto: Vee


Ens han regalat, com sempre, els drames més intensos. Aquells que fan que l’estómac se’t vagi doblegant a poc a poc fins que l’esòfag s’acaba trobant amb l’intestí, que aconsegueixen que t’identifiquis amb personatges que no només no coneixes sinó que no tenen res a veure amb tu, habitants d’un món llunyà, d’una alta galàxia, que són dels teus aquesta nit; per això acabes plorant amb ells, i amb la resta d’espectadors, quan arriba el final, desolador i irreversible, i la fredor de les llàgrimes damunt les galtes et recorda que tot plegat només és un espectacle. Tot i que tu, assegut encara, arreplegant forces per aixecar-te, saps que sí, però no només.
 
També ens han ofert les millors comèdies, obres d’entreteniment pur i cristal·lí, amb diàlegs endimoniadament àgils, plens de rèpliques vertiginoses, cadascuna més punyent, que et fan gaudir com el nen que et passes la vida mirant d’amagar i que aprofita l’oportunitat per sortir de la gàbia, fer-se amb les regnes i esbotzar tots els frens que, amb els anys, has anat posant a la diversió; i xales i tornes a sentir-te com quan, de petit, baixaves al carrer al capvespre i demà quedava tan lluny.    
 
Hem vist també les millors obres de suspens del món. Trames obscures i enrevessades, plenes de sorpreses, de girs inesperats, bruscos, sovint injustos, que mentre parpelleges converteixen els somnis en malsons i que t’aboquen a finals amb desenllaços agònics, on la vida i la mort es decideixen en una ruleta russa cruel i fascinant.
 
Hi ha hagut tot això i més. També dansa, amb ballarins ingràvids capaços de travessar l’escenari, amb tres gambades, sense gairebé ni fregar-lo; i coreografies de precisió geomètrica que han deixat impreses a l’aire figures inoblidables construïdes a base de moviments d’una bellesa hipnòtica; i música, esclar, amb interpretacions a cappella de corals capaces de fer tremolar l’ànima de paios que la tenen macerada en whisky. Fins i tot les noves tecnologies s’han apuntat al festival, aportant-hi rigor i obligant els intèrprets, sobretot els pallassos, a renovar un repertori obsolet i trampós.
 
Durant un mes hem tingut a l’abast els millors actors i directors, convertits en herois i malvats, en traïdors i redemptors, però ja s’ha acabat. I ens tocarà esperar quatre anys perquè, a diferència del Grec, el Mundial de Futbol no se celebra cada estiu.
 
I sí, ja ho sé, només és rock’n’roll però m’agrada.   

Nou comentari