Foto: Beth Punches
Fora cabells. Havia de fer fred però aquí al sud surt el sol i et crema les galtes i et quedaries hores mirant el cel intens esquitxat de núvols blancs, inofensius. Dimecres, si pot ser, voldràs menjar castanyes amb guants i bufanda, però avui la calor insòlita dels últims dies d’octubre és com una abraçada d’aquelles. Cauen a terra els cabells sense treva i se’t van afluixant nusos al ventre i al coll. Potser quedarà, com una mar de fons, un tel de tristesa sota la llum dels ulls que ara sembla que es mengin tota la cara. Però tu no en saps gaire, de donar paréixer. I si estàs trista, ploraràs. I si la vida t’abraça amb dies lluminosos, l’abraçaràs també. I sortiràs a fer rotgle amb les amigues, i escoltaràs els versos que estimes com si els haguessis escrit tu.
Dol
Em va dir que a l’avi
se li havia acabat el cor
com un cresol.
I ja no va tornar mai més
a fer ganxet a la porta de casa,
formant rotgle amb les veïnes
i guaitant el carrer.
Hem de donar paréixer, m’explica
mentre el dol de la roba
li passa als ulls.
Vicent Almela (inèdit)
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
