Petitíssim comitè

I la consciència constant del perill que si algú es contagia i s'acaba morint, llavors què

Foto: Regular Man


Des que som en pandèmia que visc amb una sensació contínua de finitud. No puc evitar pensar de tant en tant, segurament massa sovint per a un estat no patològic, i si aquests són els últims dies de les nostres vides? Si aquests sopars que transcorren amb una aparent normalitat són en realitat tristíssims? Si seran, en retrospectiva, tristíssims.

Què en trec, de pensar això? Res. Urgència. Transcendència. Ansietat, en dirien molts. La part bona d’aquest ser molt conscient de la perillositat del moment és que res no és banal. És com quan només tens cinc euros per fer la compra. Els dos, quatre o sis productes que compris seran tots importants. Pensats, escollits.

A tres localitats de les Terres de l’Ebre tornem a una mena de fase dos (compte! Us pot passar a qualsevol): desplaçaments essencials, aforaments al 50 per cent, diversió poca i a casa i entre sis. Tot i que el límit de sis persones és aplicable a tot Catalunya. Només sis. Petitíssim comitè.

El problema vindrà per Nadal, quan la majoria de famílies es reuneixen i sorpresa, en són vuit, setze, vint-i-cinc. No hi haurà sopars d’empresa, sopars d’amics, festes de fi d’any, dinars amb tota la família. Haurem d’escollir un grup reduït de persones i intentar gaudir-ne. I ser conscients que formem part d’aquell selecte comitè d’éssers estimats. Un privilegi.

I la consciència constant del perill que si algú es contagia i s’acaba morint, llavors què. I l’hiperrealisme que em cau a sobre com una pluja de tardor quan m’aturo a pensar que del febrer que no veig l’Espe, que no hauré vist la Marta embarassada, que tinc cinquanta amics al poble i només ens hem trobat en un tanatori. I malgrat tot i per això res és banal. Ens hem de recloure en grups molt menuts precisament perquè ens estimem i ens respectem. I sort que ens tenim.

Si aquestes nits fossin les últimes, penso avui que ja ets a punt d’adormir-te, mentre t’abraço l’esquena, que no serien tristíssimes entre bernats i lèonids sobrevolant el terrat i el deliri d’estimar-te.

Comentaris

    Anònim Octubre 6, 2020 12:07 pm
    La por és el pitjor virus. I, en realitat, la vida sempre ha estat així, vull dir que en podem marxar en qualsevol moment: pots tenir un infart mentres dorms, pots tenir un acciden, et pot caure un tros de balcó, un llamp. Doncs aprofita per viure l'ara i l'aquí, i estar en el teu present. Per tant, si vius com si cada dia fos l'últim, cada dia esdevé únic perquè el viuràs amb molta intensitat.
    Amalur Octubre 7, 2020 12:37 pm
    Desde que tinc us de raó que els pares em deien que el món anava molt malament. La crisi del petroli, la crisi de....... El que passa és que mai havia vist tants ineptes governant el món, com si fos una plaga. Mentre tant no s acaba el món passem ho bé.
    Betenasagasti Octubre 10, 2020 8:21 pm
    Per si de cas ???

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
Foto: NeONBRAND
Vine a veure el pessebre
El Monestir de Pedralbes convida a gaudir els diorames de l'Associació de Pessebristes de Barcelona
Més entrades...