De peus al cel

Il·lustració: Eva Armisén

No et frena la història del Joan-germà-de-la-Isabel que, de tant impuls, va fer una volta sencera i va ser un miracle que no es matés. Ni la hiperhidrosi que t’inunda les mans i pot fer que la cadena rellisqui. Ni la por que diguin què coi fa aquesta senyora en un parc infantil, que no veu que no té edat.

No et frena res. Si hi ha un gronxador buit i zero criatures a la vista, t’hi acostes amb una decisió insòlita. Disposada a fregar els núvols amb les soles de la sabata. I al cap de mig segon ja t’enlaires i et balanceges en virtut de fenòmens físics que s’expliquen per la velocitat angular, l’energia cinètica i la potencial gravitatòria. Que diguin el que vulguin, que tu ja estàs contenta.

Cap al cel, cap endintre; cap al cel, cap endintre. Ho repeties a la teva filla quan tenia tres anys i li ensenyaves a gronxar-se. Ara t’apliques el mantra per anar cada cop més amunt. Cap al cel, ben cap al cel: lluny d’inferns delerosos de cremar-te el futur. De baixada, arronses les cames tant com pots per no trencar la màgia abans d’hora. Aquí fer metre seixanta és un obstacle.

Intueixes al clatell l’alè del parèntesi dret. Tornaràs a tocar de peus a terra, t’alçaràs tota digna i miraràs de reüll el rètol que diu que aquesta és una àrea de joc infantil recomanada per a nens i nenes –ho posa així, “nens i nenes”– de sis a dotze anys. I que l’ús correcte de la instal·lació és responsabilitat de les mares i els pares –ho posa així, “les mares i els pares”– o dels acompanyants adults.

Però això serà si mai tornes a tocar de peus a terra. I a veure qui és l’estúpid que vol tocar de peus a terra, quan pot volar.