De peus al cel

No et frena la por que diguin què coi fa aquesta senyora en un parc infantil

Il·lustració: Eva Armisén


No et frena la història del Joan-germà-de-la-Isabel que, de tant impuls, va fer una volta sencera i va ser un miracle que no es matés. Ni la hiperhidrosi que t’inunda les mans i pot fer que la cadena rellisqui. Ni la por que diguin què coi fa aquesta senyora en un parc infantil, que no veu que no té edat.
 
No et frena res. Si hi ha un gronxador buit i zero criatures a la vista, t’hi acostes amb una decisió insòlita. Disposada a fregar els núvols amb les soles de la sabata. I al cap de mig segon ja t’enlaires i et balanceges en virtut de fenòmens físics que s’expliquen per la velocitat angular, l’energia cinètica i la potencial gravitatòria. Que diguin el que vulguin, que tu ja estàs contenta.
 
Cap al cel, cap endintre; cap al cel, cap endintre. Ho repeties a la teva filla quan tenia tres anys i li ensenyaves a gronxar-se. Ara t’apliques el mantra per anar cada cop més amunt. Cap al cel, ben cap al cel: lluny d’inferns delerosos de cremar-te el futur. De baixada, arronses les cames tant com pots per no trencar la màgia abans d’hora. Aquí fer metre seixanta és un obstacle.
 
Intueixes al clatell l’alè del parèntesi dret. Tornaràs a tocar de peus a terra, t’alçaràs tota digna i miraràs de reüll el rètol que diu que aquesta és una àrea de joc infantil recomanada per a nens i nenes –ho posa així, “nens i nenes”– de sis a dotze anys. I que l’ús correcte de la instal·lació és responsabilitat de les mares i els pares –ho posa així, “les mares i els pares”– o dels acompanyants adults.
 
Però això serà si mai tornes a tocar de peus a terra. I a veure qui és l’estúpid que vol tocar de peus a terra, quan pot volar.


Eva Piquer

Comentaris

    Núria S. Octubre 19, 2016 9:23 am
    Uaaaaau!! Vaig veure en algun lloc , un gronxador pensat per adults i petits junts. Ideal per aquelles que ens fa vergonya tocar el cel en públic, o ens fa pànic desafiar la resistència del gronxador, però ens encanta no tocar de peus a terra...
    Sali Octubre 19, 2016 9:39 am
    Sempre m'ha semblat que gronxar-se en un trapezi era sobrenatural i màgic. Les il-lusions, els somnis o potser el desig de volar, o de fugir, prenen la força suficient per enlairar-nos i en pocs segons convertir en realitat el que sembla l'impossible. N'hi hauria d'haver per a totes les edats i a cada cantonada.
    Bernat Morera i Garcia Octubre 19, 2016 10:52 am
    Jo també em gronxo sempre que puc, trobo que és una sensació propera a la llibertat. Jo, però, li dic al meu fill de tres anys: arronsem cames, estirem cames. Formem part de l'orgullosíssim grup dels que no toquem de peus a terra, però sí que hi toquem (tú ja m'entens....)
    Anònim Octubre 19, 2016 5:57 pm
    M'ha recordat molt a aquest text que ja té més de 8 anys... http://relatsencatala.cat/relat/el-gronxador/711151
    Anònim Octubre 20, 2016 9:24 am
    Aquests moments de caminar al inrevés son els que fan la vida més soportabla
    Silvia Q Octubre 21, 2016 9:52 am
    Genial! Veig q no sóc l'única q no pot evitar pujar-se a un gronxador si no hi ha cap infant q el demani evidentment! Jeje! I reclamo aquells groxadors q hem vust pel facebook q és per a pujar-hi mare/pare i nen/nena alhora!!!
    Mercè Carner Octubre 22, 2016 4:58 pm
    Sóc jubilada, i si no fos perquè em fa una mica de vergonya encara ho faria. Quan era més jove no m'hi podia resistir.
    Anònim Octubre 22, 2016 7:15 pm
    Per fi vaig trobar la meva atracció preferida, unes cadiretes gegants. El meu record preferit, tirar les xancletes, volar descalça i veure el meu estimat pare recollint-les.
    glòria olivella Octubre 26, 2016 9:57 am
    Super talons, mini vestit, flor als cabells. Quina sort que tens, Eva-escriptora, de tenir una Eva-dibuixant que et coneix tan bé. Les dues Eves juntes un altre cop. M'agradeu molt. Mai m'atrevia a escriure "Eves" així, en plural, però en Carles Capdevila ho ha fet i ara ja puc.
    Anònim Desembre 31, 2016 4:59 pm
    Gronxar-me en un parc d,infants, en una casa privada, al bosc, a la ciutat...tant és... és la sensació de ser lliure, de volar, d' arrivar més alt, de portar el ritme al meu son, És sentir la meva part romàntica i retornar a Ser desde l'Alegria d,una nena revelt, Feliç, lliure gràcies gronxadors ps: sempre que hi ha un lliure, encara que sigui per uns minuts...m'apropo...i em gronxo una mica, i així , faig revenir moments màgics dins del meu espai, aquell a on em sento una nena feliç i lliure

Nou comentari