Foto: Lance Shields
Ma mare em va dir que en un dia vas topant amb perfils de persones diferents. Com si tot plegat fos una obra de teatre. El qui caminant davant teu t’aguantarà dos segons la porta i et regalarà un bon dia. I de propina un com estàs. El qui a la platja es queixarà de no tenir piscina. El qui no suportarà veure’t feliç. El qui t’escoltarà per dins i, màgia, et donarà una paraula que sense que ho sàpiga, t’ho farà encaixar tot. El qui veient com algú cau, orgullós, s’omplirà de medalles perquè veus, ja-t’ho-deia-jo-això. Els qui veuen els dies passar i això teu no és cosa meva. O els qui se la juguen amb tu fins al final.
El que ma mare no em va explicar és que a l’escenari de la vida ho podem ser tot. I que no sempre n’escrivim el guió ni ens plantegem per què som com som. Tampoc, per moltes vegades que ho haguem assajat abans, tenim la paraula, el gest, la mirada a punt –amb aquella precisió exacta– a la gran escena. I, au, aprèn a improvisar. Perquè ni ell o ella ens respondran allò que voldríem, ni podem repetir o allargar aquell petó, o canviar aquell adeu. No sempre existeixen les mitges parts. Ni l’aplaudiment està assegurat. Tenim un paper, sí, que provem de fer-nos nostre fins que es tanca el teló.
2
0
