Foto: Sergio
Aterro a Menorca, l’illa del meu avi. Ell en va marxar als divuit anys amb els seus pares i germans: la família es va arruïnar i van haver d’emigrar a Barcelona. Jo hi vaig venir per primer cop quan tot just tenia un any. Es veu que vaig començar a caminar a Sant Climent, el poble de l’avi. Avui hi he tornat: hem dinat a Es Molí de Foc. Ara és un restaurant, temps era temps el besavi hi tenia un molí de farina. El besavi, Ferran Vinent Capó, va ser el primer alcalde republicà de Sant Climent. Un càrrec del qual el seu fill, el meu avi, n’estava orgullós. El besavi va morir a Barcelona poc abans que esclatés la guerra. Diu la història familiar que el va matar la pena per haver hagut d’abandonar Menorca.
He tornat diverses vegades a l’illa de l’avi Llorenç. Menorca és una mica meva, també. Hi tinc uns quants parents i uns quants records. A vuitè de bàsica havíem de recórrer l’illa amb bicicleta com a viatge de fi de curs. Jo no en tenia, de bicicleta: va ser el meu etern desig infantil. L’any que n’havia de fer catorze, per fi, els Reis d’Orient me’n van portar una. Marca BH, de color vermell. La van deixar al pis de l’avi menorquí.
L’any 1992 es va morir l’avi Llorenç i, dos mesos després, me’n vaig anar a viure a Nova York. M’hi vaig estar un parell d’anys, dels vint-i-tres als vint-i-cinc. Des d’aleshores hi he tornat sovint. He vist poc món, no puc presumir de ser una persona viatjada. Però em sé de memòria els carrers de Manhattan i em trobo com a casa sota el cel menorquí. Sempre acabo tornant a Nova York i sempre acabo tornant a Menorca.
M’agrada més tornar als llocs que anar-hi per primer cop. Avui, a Menorca, hi sóc amb el tros de l’avi que perviu dins meu. Quan torni de nou a Nova York, hi aniré acompanyada de la que era jo quan tenia vint-i-tants anys i un futur encara per escriure. Ja ho diu aquella cançó argentina: “Uno vuelve siempre a los viejos sitios en que amó la vida”.
1
0
