Un noi diu que avui fa dos anys que va morir la seva mare. Ho llegeixo i penso: podria haver mort algú que estimo i no ha passat. És a dir, tot el que avui és podria perfectament no ser.
Podria no haver conegut les persones amb qui visc. Podria haver-se’ns endut aquell cotxe que va passar un centímetre pel davant. Podria no haver respost aquell mail, podria haver ignorat aquell aproximament. Podria haver-me frenat aquell impuls i l’altre i el de després. Podria haver dit sí en comptes de potser. Podria haver mirat a la dreta en comptes de l’esquerra. Podria no haver fet aquell curs de l’Eva ara fa sis anys. Ni haver anat a Farrera ni a Irlanda ni a Barcelona. Podria no tenir aquests records i tenir-ne uns altres. Podria no sentir res allà on sento dolor. Podria estimar amb tota la bogeria del món una persona que no conec. Viure en una altra casa. Obrir cada dia un altre armari. Dedicar-me a un altre ofici, tenir uns altres amics, escoltar unes altres cançons. Podria ser una altra que no escrivís mai res d’això.
Però soc aquí, entre les coses que, ves a saber com, m’han arribat als ulls, a les mans, al cos. I me n’adono: el miracle més gran és tot el que ara existeix al meu voltant.
