Foto: David
Surto endiumenjada de casa, brandant tortell –barceloní, de Can Vives, que sé que als de casa els agrada– i fent cara de bona filla. Avui celebrem l’aniversari de la menuda de casa, que ja no és tan menuda perquè en fa trenta-dos i toca anar a Molins i dinar amb la família.
Del poble me’n separa tan sols mitja hora en tren, a tot estirar; però cada cop veig més, quan hi vaig a veure els meus, que el lloc natal ja no em pertany. O no li pertanyo, que pel cas és el mateix. Me’n segueix enorgullint la seva idiosincràsia, tan volgudament distanciada de la resta del cinturó industrial, quan arribo a la plaça de la Creu i hi veig una pancarta gegantina amb una estelada on diu “Ni un pas enrere”. Sí senyor, jo vaig néixer aquí, on les campanes toquen a sometent la mitjanit de l’onze de setembre. On representem els Pastorets de Pitarra i no els de Folch i Torres. El llogarret de nom monàrquic –per gràcia d’Alfons II, que decidí plantar-hi uns molins– que va pintar el mobiliari urbà amb els colors de la república, en un atac d’ironia meravellós. Vila de Molins de Rei, la del pont de quinze arcades, són dotze (dotze!) molins reials, que t’han fet anomenada.
Molins té un punt una mica bàrbar que em fascina: un plat típic fet de sang, fetge i altres menuts de xai, els esmorzars de traginers en què a quarts d’onze ja anem pel cafè, la copa i el puro i una bèstia de foc gegantina que ens fa plorar a tots quan baixa rabent a la plaça de l’Ajuntament al so de La presó del rei de França: és la prova del nou de ser molinenc: si no t’emociones amb el Camell, no tens cor. I pobre de tu que, essent menut, et faci por: t’hi posaran al davant, bramant i cagant-te a les calces fins que et passi. La teva pròpia família et farà befa i no seràs acceptat com a adolescent fins que el teu barret de palla, com una prova del mocador iniciàtica, no estigui ben socarrimat de pluja d’espurnes de traca.
Va, potser sí que em pertany una mica, el lloc natal. O li pertanyo, que pel cas és el mateix. Fa anys que no hi visc, però me l’estimo. I com no fer-ho? M’hi he fet persona. Totes les primeres vegades, com xinxetes de colors en un mapa, reposen als seus racons. Els primers petons a la plaça del Mercat, les seques amb botifarra a l’Agrupa, les aventures a la ràdio, els divendres al racó dels Gegants Vells. El Castell Ciuró, el poliesportiu i la barraqueta. Els caramels de cuba libre de Cal Maitanquis de pujada a l’institut, els assajos de Pastorets a la Peni. El cor bategant fort perquè no em demanessin el carnet al Cèltic, abans de fer els divuit.
Estic nostàlgica perquè la menuda en fa trenta-dos? No ho sé pas. Crec que em passa cada cop que pujo (o baixo? mai no ho sé) al poble. Per Festa Major, especialment, quan desfilen tots els exnòvios per la plaça de la Llibertat, on em trec quinze anys de sobre anant a buscar cerveses a la barra del Cau i me’ls torno a posar quan no conec cap dels jovenets que hi serveix. A la Candelera, quan m’hi quedo a dormir i friso per sentir totes les olors del món quan surto de casa. Quan la mare m’envia a buscar un rodó de mig tallat a Cal Ferreret i sempre en torno amb carquinyolis.
I si el lloc natal és, ara ja, un lloc més emocional que físic? Travesso el passeig del Terraplè i soc capaç de recordar el Canal de la Infanta, soterrat. Aquella vegada que d’adolescents ens va tocar obrir el ball dels Tres Tombs al Foment, pixant-nos de riure i assajant de fer un pasdoble digne, entre avis solemnes, perquè als monitors de l’esplai els havia tocat ser banderers i cordonistes i necessitaven parella. La pintada de l’Ovidi davant de cals pares.
Sento com em tusten l’esquena. La menuda de casa fa cinc minuts que em va al darrere, cridant-me infructuosament perquè duc els auriculars posats. L’abraço, la felicito i em diu que anem a fumar al sol abans de pujar a casa els pares. Deixem el tortell a l’ombra i ens expliquem la vida.
I allà al banc de sota casa, on he tingut tantes converses de matinada, fumant sota el sol d’abril amb ma germana, m’adono que hi pertanyo i em pertany, el lloc natal. Perquè són meus els fracassos, les emocions, els rituals de pas i els records, però ell, el poble, ha estat testimoni silenciós de tots. El mateix banc on ara em comença a molestar el sol em guarda alguns secrets. I els secrets compartits fan eterns els vincles.
0
0
