Potser demà

I un dels dos demanaria a la dona del davant que em o et deixés passar

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Renzo Gerritsen

 

 

És un record petit. Que no fa gaire soroll, ni mal. Apareix tot d’una, en moments banals, com a la cua del supermercat.

Véns. Del fons del moneder que fa sis o set dimarts que té trencada la cremallera. No trobo el moment de dur-lo a arreglar. I em sabria greu llençar-lo. El duc amunt i avall, abans de comprar-me’n un altre. És estrany, però ho entens, oi? Com que no acaba de tancar, de tant en tant una moneda s’escapa cap a un racó de la bossa. S’amaga i es crea el seu refugi entre els papers plens de paraules i els auriculars que fa dies que escolten la mateixa cançó.

Davant meu tinc una senyora que compra pa. Una parella amb el carro ple fins dalt. El nen que vol allò que la mare no li comprarà. Dins meu hi ha la manta que queia al cantó dret. Els cinc minuts més del despertador. I va, deixem que en siguin deu. Els dits, les mans. Els dies de cada dia. Allò que es trenca. El fins aquí hem arribat. 

Què se’n deu fer, de tu? Ens veuríem com estranys o com vells amics, si coincidíssim en aquesta cua? Potser se’ns farien més llargs els tres minuts d’espera. I un dels dos demanaria a la dona del davant que em o et deixés passar, que faig o fas tard a no sé on. Ja et trucaré. O no. Potser en un impuls de complicitat em diries qui ets ara. I et podria explicar les quatre pistes amb què intueixo qui sóc jo.

Sona el pip. Alguna cosa més? Seran deu amb vint-i-tres. Allargo la mà. La busco. Sé que hi és en algun racó. En trec la moneda que s’agafava amb totes les forces del món al paper i a la cançó. No hi ha canvi. Només un adéu, curt i sec. I la cremallera que arreglaré potser demà.

 

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...